"Brossa era rigorós i metòdic fins i tot jugant"

Barcelona.John London és professor al Goldsmith College de Londres, on ensenya història del teatre i anàlisi performàtica, i ha traduït obres de teatre alemanyes, italianes, portugueses, hebrees, romaneses, espanyoles i catalanes. "Vaig descobrir Joan Brossa a finals de la dècada dels 80 gràcies a la recomanació de Vicente Molina Foix", diu London. "El català no va ser ni la primera, ni la segona, ni la tercera llengua estrangera que vaig aprendre", continua. Tot i això -o potser gràcies a això- el català de London és precís i fluid: el seu accent és molt més treballat que el de moltes de les converses que es poden sentir als transports públics.

Després de llegir tota la poesia de Brossa editada fins al moment i de visitar un parell d'exposicions, London va trigar uns anys a conèixer-lo. Va ser l'estiu de 1992 quan, després de cinc hores de conversa intensa amb el poeta, London li va preguntar: "Som amics?" i Brossa va respondre "gairebé automàticament" -llegim al llibre-: "Ja ho érem!".

" Contextos de Joan Brossa no és cap obra introductòria: sóc de l'última generació que va conèixer Brossa, i la meva visió és potser més crítica i desmitificadora, en alguns punts, i és, evidentment, la visió de la seva obra des d'una òptica estrangera". London ha dividit el seu estudi en els tres principals vessants de l'artista: la poesia literària, la poesia visual i les arts escèniques. El seu ha estat, a més d'un exercici d'hermenèutica remarcable, un intent acurat de contextualització de l'obra brossiana. "Es diu que a la dècada dels 50 i dels 60 Brossa només era conegut per un cercle molt petit d'amics, però això no és així: hi va haver estrenes d'obres teatrals i comentaris a la premsa que permeten estudiar-lo. A principis dels 60, quan Joaquim Molas i Josep Maria Castellet van publicar l'antologia Poesia catalana del segle XX , Brossa no hi era. En el camp del teatre, ni Ricard Salvat ni Xavi Fàbregas no el van entendre, al començament de la seva carrera. Cal revisar encara la història cultural de Catalunya i ser explícits: dir que aquestes persones es van equivocar radicalment i que, més endavant, se'n van penedir. La recuperació de Brossa no comença fins als anys 70: és llavors que les principals figures de la crítica comencen a admetre que és un poeta i un dramaturg important".

Brossa i el segon modernisme "La visió inicial de Brossa pot ser la d'un excèntric que va començar fent neosurrealisme -vinculat al grup Dau al Set-, però s'ha de tenir en compte que era algú que tenia un interès rigorós fins i tot a l'inconscient. Brossa era rigorós i metòdic fins i tot quan jugava". London ha mirat d'estudiar l'obra del poeta i dramaturg tenint en compte el décalage de la publicació de la seva obra -publicada majoritàriament anys i fins i tot dècades després de ser creada- i el context social, polític i literari en què s'inscriu. "He comparat l'obra de Giuseppe Ungaretti i la de Brossa perquè el poeta italià va tenir una relació crítica amb Antonio Gramsci, cap del Partit Comunista Italià i víctima del feixisme. Gramsci havia estat un criteri per a Castellet i Molas quan van fer la seva antologia de poesia. La relació crítica de la recepció dels dos poetes hi és, i per altra banda també hi ha una comparació pel que fa a la forma: tots dos escrivien una poesia de paraules senzilles, que jo situo en la segona etapa del modernisme europeu. Aquesta segona etapa fuig de la retòrica nacionalista i del barroquisme de la primera etapa i intenta representar la realitat tal com és". De la comparació entre tots dos poetes, John London n'ha tret una conclusió contundent: "La poesia de Brossa és superior en l'aspecte polític, ideològic i fins i tot estètic".

A hores d'ara, un dels poemaris preferits de London segueix sent Em va fer Joan Brossa (1950): "És una descripció de l'època molt interessant que, aparentment, només parla de la realitat quotidiana". Les circumstàncies extraordinàries -censuradores i interminables- del franquisme van ajornar la publicació dels seus poemes, i l'absència de la inclusió a les grans antologies de l'època va acabar fent de Brossa un poeta "sense cap recepció pública". "Hi ha una part de l'obra de Brossa que fa una crítica política molt pregona i que de vegades no és gens explícita", diu London: "És per això que, sobre la impossibilitat de traduir Brossa, proposo que una bona manera d'adaptar la seva poesia visual seria a través de traduccions no lingüístiques sinó visuals. Fent això es pot perdre el sentit original però conservar el sentit més profund".