Cultura 21/09/2018

Brigitte Vasallo: “El poliamor pot ser una forma de monogàmia”

Escriptora i activista

Aina Riera Serra
4 min
Brigitte Vasallo. / ISAAC BUJ

PalmaBrigitte Vasallo és escriptora, activista LGTBI i autora de 'Pornoburka' (Ediciones Cautivas, 2013). S’ha interessat pel tema de la islamofòbia de gènere i treballa amb col·lectius de dones musulmanes feministes. Fa només uns dies va publicar 'Pensamiento monógamo', terror poliamoroso, editat per La Oveja Roja, un llibre en forma d’assaig on Vasallo desgrana què s’amaga darrere la monogàmia, quins són els interessos que operen a l’hora d’establir-la com a pensament únic i quines són les eines de transformació per lluitar contra l’hiperconsum afectiu. La primera presentació la va fer aquest dijous a lallibreria Los Oficios Terrestres, on diu que té la seva família.

En el vostre llibre parlau de la monogàmia com a sistema. Per què?

Quan parl de sistema em referesc a un mecanisme, un artefacte. Jo pos com exemple el temps, que és una cosa abstracta. Nosaltres el sentim però no el podem acotar, per això construïm una màquina, que és un rellotge, o inventam un calendari. Aquests converteixen el temps en quelcom que es pot comptar i concretar. La qüestió dels sistemes és que sovint s’acaba confonent allò representat amb la seva representació. Maquinàries com el rellotge ens han fet pensar que el temps és lineal quan realment sabem que no és així. La monogàmia és un sistema semblant en el sentit que una cosa tan abstracta com l’amor s’assenta sobre la idea concreta de l’amor sexualitzat o al sexe romantitzat. Així, quan pensam en l’amor, de seguida pensam en la parella, com si en fos gairebé el sinònim. No pensam en els altres amors, que queden en segon terme, com l’amor de les amistats. Ningú no celebra l’amistat amb una festa, en canvi celebram l’amor de parella amb una boda. La monogàmia ha jerarquitzat d’aquesta manera les nostres relacions i els nostres vincles i ens ha dit què hem de sentir en cada situació.

Però sobre el tema dels sentiments és difícil intervenir-hi...

Depèn. Ens han fet creure que els sentiments són innats, però no és cert. Nosaltres aprenem què hem de sentir, com ho hem de sentir des del naixement. I en qüestions d’amor no hi ha un discurs crític, perquè com que es considera un tema menor, no el pensam ni l’analitzam. Llavors sembla que no l’hem après, perquè no hi ha cap assignatura a l’escola que parli d’això. Però, en canvi, totes les pel·lícules que veim, els llibres que llegim, la música que escoltam, tot el nostre entorn ens ensenya com hem d’estimar, qui hem d’estimar i quines són les maneres legítimes o no d’estimar. A més, moltes vegades en la recerca de la parella també hi ha una recerca d’estatus molt vinculat al capitalisme.

Quin interès hi ha darrere la voluntat de dibuixar la relació de parella com a súmmum de la felicitat?

Tot això va néixer als voltants dels segle XII, molt després de l’aparició del cristianisme. Abans el matrimoni com a sagrament no existia. Només era necessari entre les classes privilegiades, sobretot pel tema de les herències. Però en les festes populars el sexe era un element tan important com el menjar o el beure i estava del tot normalitzat. Hi havia també el sexe sacramental, és a dir, a les cerimònies cristianes s’incloïa el sexe com a ritus litúrgic i tot això es va anar aniquilant amb la Inquisició. Totes aquestes comunitats religioses i congregacions que practicaven el sexe lliure varen ser anomenades sectes i varen ser aniquilades.

Va ser el capitalisme el que va acabar establint el pensament monògam com a pensament únic?

Sí, perquè va ser a partir d’aquell moment històric quan es va començar a regular de manera molt contundent el tema de les parelles, els matrimonis, les herències i la filiació per preservar l’estatus de classe. El capitalisme necessitava homes que treballassin i dones que criassin els infants, i totes aquestes comunitats que tenien sexe no reproductor o que tenien pràctiques homosexuals no interessaven. Per imposar un sistema no pot haver-hi elecció sinó que s’ha de normalitzar una manera de fer perquè no puguis concebre altres possibilitats. El teu propi cos no t’ho permet perquè estàs travessada per una manera de fer, una manera de sentir, de desitjar i d’estimar.

Per què avui es parla tant del poliamor però no de la poligàmia?

En això també hi ha tingut molt a veure l’antropologia, que sempre ha considerat les societats polígames poc civilitzades. Cal recordar que ‘poligàmia’ no és una paraula àrab ni alcorànica. A la península Ibèrica, on hi va haver presència musulmana durant segles i segles, els textos medievals parlen de matrimonis múltiples, no de poligàmia. El fet de fer-nos pensar que la monogàmia i la poligàmia són dos sistemes contraposats no només és una construcció de pensament racista sinó que segueix tota aquesta línia de pensament que creu que una parella de dos és millor que una altra fórmula. D’altra banda, si hi ha comunitats que fa segles que tenen aquestes formes de relació el mínim és que des de les comunitats poliamoroses hi ha hagués un interès per saber com ho fan. Però el racisme impedeix apropar-s’hi.

Creis que el sistema monògam està en crisi?

No, no ho crec. L’interès creixent cap a les relacions poliamoroses no té res a veure amb la voluntat de trencar amb el pensament monògam. De fet, pot arribar a ser una forma de monogàmia. Desmuntar la monogàmia no implica desmuntar la parella o multiplicar-la sinó que vol dir desmuntar la jerarquia i donar-li el valor que correspon a la resta de vincles. Reconèixer i valorar aquelles amigues i amics que ens han acompanyat i que sovint deixam en segon terme. A vegades, un s’acaba aïllant perquè no ha cuidat aquestes relacions, que són les que et salven.

Idò la vostra proposta passaria per la recuperació de les societats comunals?

Tenim tendència a fixar-nos només en els grans actes heroics. Hi ha canvis petits que es fan només amb un canvi de mirada.

stats