Brad Pitt revoluciona el beisbol

BARCELONA.Molt sovint el cinema nord-americà ha abordat el món de l'esport sota l'òptica del sacrifici heroic i la superació. Però en el cas de Moneyball , l'estrena més destacada de la setmana, les típiques històries d'equips humils que dobleguen adversaris teòricament superiors són objecte d'una mirada oposada. El film de Bennet Miller, director de l'excel·lent Capote , fuig de l'èpica dels estadis i el brogit de la multitud per explorar la rebotiga del món del beisbol i endinsar-se en els despatxos dels directius que gestionen la lliga professional nord-americana.

El protagonista és Billy Beane (Brad Pitt), el mànager general dels Oakland Athletics, un modest equip de beisbol que, després d'una temporada excepcional, s'enfronta a la impossibilitat de repetir la gesta de jugar els play-off sense alguns dels millors jugadors, pispats per altres equips amb un pressupost menys escarransit que el seu. Davant d'aquest panorama, Beane gira l'esquena als consells dels tècnics i assessors de la casa, una vella guàrdia que es basa en l'experiència i la intuïció a l'hora de fitxar jugadors, i es posa en mans d'un jove llicenciat en econòmiques, Peter Brand (Jonah Hill), que ha desenvolupat un mètode estadístic per analitzar el rendiment dels jugadors i així aconseguir bons fitxatges a preus que fan riure.

'Dream team' de guionistes

El guió de Moneyball el firmen dos dels millors escriptors que avui treballen a Hollywood: Steven Zaillan, guanyador d'un Oscar per La llista de Schlinder i responsable del guió de Millenium: Els homes que no estimaven les dones ; i Aaron Sorkin, el guionista estrella de l'última dècada, responsable de la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca i del guió de La xarxa social , pel qual l'any passat es va endur un Oscar. Aquest dream team de guionistes no va treballar plegat, però. El guió és original de Zailland, a partir del llibre de Michael Lewis que explica la història real de Billy Beane i els Oakland, però després que el projecte passés per les mans de diferents directors -entre els quals Steven Soderbergh, que ho veia com una comèdia-, el guió va ser reescrit per Sorkin i va acabar sent dirigit amb ofici per Bennet Miller.

Moneyball és un exercici modèlic de construcció dramàtica. La immersió en les complexitats i matisos del món del beisbol s'equilibra amb moments de caire més intimista, petites pinzellades de la vida familiar de Beane i el seu passat, que completen el dibuix del personatge. Tot i parlar d'un esport tan llunyà per a l'espectador europeu, no resulta difícil entrar en el joc de Moneyball : es tracta del vell conflicte entre ciència i fe, racionalisme i intuïció. I traslladar el seu argument a casa nostra és tan fàcil com imaginar els jugadors de l'Oakland amb uniforme blanc-i-blau i jugant a l'estadi de Cornellà-El Prat.

Interpretacions d'Oscar

Si hi ha un element de Moneyball que hauria d'ajudar a vèncer el natural escepticisme de l'espectador al·lèrgic a les pel·lícules de beisbol és el treball interpretatiu dels protagonistes. En el cas de Jonah Hill, l'adolescent grassonet de Supersortits i el fill amb complex d'Èdip de Cyrus , perquè canvia radicalment de registre. I en el de Brad Pitt, per la intensitat de la interpretació, que alterna esclats de ràbia amb moments d'introspecció, i que defuig en tot moment el glamur. Entre l'un i l'altre, tots dos nominats a l'Oscar, s'estableix una relació de complicitat i aprenentatge que esdevé l'ànima d'una pel·lícula que, només en l'últim terç, abandona l'austeritat i flirteja amb l'èpica de la victòria. Una vegada més, tot es decideix a l'últim segon, amb un cop de sort. La mateixa sort que Moneyball necessitarà el 26 de febrer per triomfar a la cerimònia dels Oscars, en què no parteix precisament com a favorita, tot i les sis nominacions que acumula. Tot i això, com en el cas dels Oakland, tot és possible.