Publicitat
Publicitat

PENSAMENT

Boris Pahor: “L’Europa actual també és bruta, desgraciada i egoista”

escriptor

“La llibertat és el tresor actual”, va clamar Boris Pahor al mes d’abril en el discurs inaugural del Fòrum Cultural Europeu, a Brussel·les. I va continuar, amb la seva veu potent que no faria pensar mai que està a punt de fer 103 anys: “Així que jo demano a l’home cultural, a l’home de cultura, que s’intenti organitzar una mena de diàleg general. [...] Jo sóc socialdemòcrata, però estic amb el Papa: no més guerres per lluitar a favor de la llibertat ni pel benestar de la humanitat”. Ahir, a Palma, Boris Pahor (nascut el 1913 a la Trieste de l’Imperi Austrohongarès), va tornar a defensar la llibertat i el diàleg durant aquesta entrevista. Al hall d’un hotel la gent es girava per escoltar-lo. El dia que l’Atlántida Film Fest estrena el documental sobre la seva vida i obra ( Boris Pahor: retrato de un hombre libre, dirigit per Fabienne Issartel), l’escriptor eslovè, supervivent de tres camps de concentració nazis, autor d’una quarantena de llibres, entre els quals hi ha el cabdal Necrópolis, icombatent dels totalitarismes, demostra que no ha perdut la seva capacitat d’indignar-se ni les ganes de canviar el món.

¿Es considera un home lliure, com el defineix el títol del documental?

La meva història és extraordinàriament complicada. Als set anys vaig veure com cremaven la Casa de la Cultura de Trieste i amb això s’acabava la llibertat per als eslovens. El 1922 ens van prohibir l’eslovè, la nostra llengua, parlar-la, llegir-la o estudiar-la, van destruir els llibres, es volia eliminar qualsevol presència eslovena. Molts se’n van haver d’anar. La majoria de gent no coneix la dramàtica història de Trieste, el que va representar per a nosaltres la submissió a Itàlia, sense drets fins al 8 de setembre del 1943.

El van obligar a ser italià.

Sí. Jo em preguntava: per què he de ser italià? Quin poder tenen aquests feixistes? Així, per la força, no funcionava bé a l’escola; d’aquí que el meu pare decidís enviar-me al seminari, no perquè fos sacerdot, sinó perquè va pensar que em farien estudiar. M’amagava per estudiar eslovè, per llegir els poetes eslovens amb els poquíssims llibres que podia aconseguir. Els feixistes, com solen fer sempre amb les cultures més petites, volien demostrar que els eslovens no teníem cultura i intentaven esborrar fins i tot els nostres clàssics. Els eslovens vam tenir la desgràcia que els italians pactessin amb els aliats. Després de la Primera Guerra Mundial van donar Trieste a Itàlia, i ho van italinitzar tot. Amb una llei del 1926 van italianitzar els cognoms: fins a 2.000 cognoms eslovens convertits a l’italià. Jo vaig passar de Pahor a Pakor i després a Paccorini. Quina aberració.

El 1965 vostè escriu Necrópolis , on explica el seu pas pels camps de concentració per haver exercit la resistència al feixisme, tot i que el llibre no es va començar a conèixer al món fins 25 anys després. Què el va moure a publicar-lo?

La població europea no sap pràcticament res dels camps de concentració que no siguin Auschwitz o Mauthausen. I així i tot, se’n sap poc. El llibre Necrópolis neix de l’experiència del camp de concentració de Struthof-Natzweiler, a 900 metres d’altitud, a França. És un d’aquests camps que va crear Hitler per als comunistes, els socialistes i altres resistents polítics, com Dachau, Buchenwald, Dora-Mittelbau, el mateix Mauthausen o Bergen-Belsen. Eren una quinzena, més o menys, que depenien els uns dels altres i teixien una xarxa de camps de concentració per als dissidents polítics, entre els quals hi havia francesos, belgues, russos, polonesos, txecs, italians, eslovens i espanyols. Jo em demano encara, ¿per què cada vegada que es parla de memòria, no hi ha ningú que parli dels camps de deportats per haver exercit la resistència? La majoria eren intel·lectuals, persones de cultura que s’oposaven al feixisme. La cultura europea es va oposar al nazisme i vam patir una repressió ferotge. Per això ho escric, perquè se’n parla poc, o gens. I jo no explico la història d’altres: ho he viscut jo mateix.

Què és el que més recorda de la vida als camps de concentració?

Que ens moríem de fam. Com a molt, ens donaven dos dits de pa per passar 24 hores. Allò eren camps de treball, i la majoria eren treballs molt durs. Què pot fer un cos humà quan no ha menjat? Fins i tot ens faltava l’aigua. Perdíem els cabells i els pèls de la zona púbica. Hi havia molta neu i havies d’anar nu a una cua on et preguntaven qui eres i, sobretot -això era molt important-, quina professió tenies. Jo era estudiant universitari. Si tenies sort, et tocava treballar en una fàbrica, si no, havies d’excavar clots ben profunds. De tot això cal parlar-ne. S’ha de saber que d’aquests resistents polítics en van morir uns 20.000.

Com a persona que va exercir una forta resistència al feixisme, no deu poder dir que s’ha acabat...

Quan el 1945 es venç el feixisme, s’haurien d’haver acabat del tot. Però com deia Umberto Eco, hi ha fins a deu maneres de ser feixista. No tots són com Mussolini o com Tito. Sense anar més lluny, l’espanyol era diferent. I actualment els feixistes encara hi són, fan les seves manifestacions, exhibeixen els signes nazis o d’altres. Tanmateix, el feixisme es manifesta de moltes maneres, però sempre en contra de la llibertat

¿No hem après prou dels grans drames humans del segle XX?

El segle XX ha sigut enormement desgraciat. I l’Europa actual també és desgraciada, bruta, carregada d’interessos i d’egoisme. Europa no hauria d’oblidar els milers i milers de morts que hi ha hagut perquè la construcció europea sigui possible. Aquella gent, la majoria gent de cultura, vam lluitar per la llibertat.

¿En quin sentit qualifica l’Europa d’avui de desgraciada?

Bé, ara Anglaterra ha decidit sortir-ne. Però perquè sigui una veritable Europa hauria de ser una confederació: que cada nació i cada llengua fossin lliures i no que siguin comandades per altres. Amb el seu centre a Brussel·les, si es vol, s’hauria de coordinar i acordar una unitat dins la pluralitat. Si no hi ha pluralitat, serem com els americans i perdrem la nostra principal riquesa: la diversitat cultural. Cal que els europeus ens posem d’acord per definir quin és el model que ens convé a tots. I, en tot cas, hem de viure en pau i poder donar a conèixer les nostres llengües i les nostres cultures. Units, però diferents i respectuosos els uns amb els altres.

Quina opinió té de la qüestió sobiranista i de la defensa que fa Catalunya del dret a decidir el seu futur?

Defenso la llibertat de Catalunya. Són els meus amics i entenc molt bé la seva reivindicació. En tot cas, si un poble és conscient de la pròpia identitat i la vol mantenir, ha de trobar la manera de guanyar-se la llibertat i el respecte per poder exercir aquest dret. És més, no podem deixar la defensa de les llengües i les cultures amenaçades. Així com es deia a Itàlia, jo us dic: sigueu catalans per ser veritablement europeus.

Més enllà del debat sobre la revisió del model d’Europa, quan diu que és desgraciada ¿es refereix a l’actuació de la UE amb els refugiats, al Brexit o a altres qüestions?

Del tema dels refugiats li puc dir que és un absurd històric, el que ha fet la UE, un absurd total. Hauríem d’haver ajudat l’altre en lloc de donar, com es fa ara, milions i milions per bloquejar totes aquelles persones que volen venir a Europa per trobar una manera de viure més honesta i més justa. Doneu tots aquests milions a una organització general que pugui crear a la Terra una vida més justa per a l’ésser humà, i que sigui a més una esperança per a l’altre món, si és que n’hi ha. Però de cap manera hem de destruir el món, no l’hem de destruir nosaltres i amb nosaltres a dins. Europa s’hauria de posar d’acord amb la gent que intenta venir-hi. Crear unes prioritats i un ordre. El que és un despropòsit absolut és que paguem als turcs perquè s’emportin els pobres refugiats. Repeteixo: és un absurd històric.

Vostè apel·la constantment al diàleg com a única via per a l’enteniment i la resolució d’aquests problemes.

És que fins i tot l’islamisme, que sabem que en moltes qüestions actua atemptant contra els drets humans, i això no es pot acceptar, no es pot combatre amb bombes. No s’arregla res, empitjores les coses. El diàleg és l’única opció. S’ha d’optar pel diàleg i per un gran acord internacional, com l’acord que hi ha pel clima, tot i que ja veurem si compliran els compromisos. De la mateixa manera, s’ha de fer en la política i en les grans crisis humanitàries. Només el diàleg pot aconseguir-ho.

¿I els grans poders, creu que hi estan disposats?

Avui ens comanden els bancs i els diners. Això ho hem de canviar urgentment. Cal trobar un poder més positiu. Cal canviar el poder de la guerra i els diners pel de l’intel·lecte, que aquest sí que és capaç de fer miracles. I hem de ser capaços de canviar la manera de dirigir la humanitat des d’altres paradigmes. Altra vegada apel·lo al diàleg. Sé que trigarem molts anys per fer-ho, però no hi ha cap més via.

Té 102 anys, el 26 d’agost farà els 103, i no perd l’energia ni la capacitat d’indignar-se.

Moltes vegades penso que els que m’escolten deuen dir: “Aquest home en lloc de pensar a morir-se ens dóna consells!” Però fa dècades que intento convèncer el món que ha de canviar. I ho dic i ho escric especialment per a la joventut. L’hem de preparar en aquest sentit i no només per guanyar diners.

Els llibres que ens fan grans