Boltanski, Lavier i Markul: La intel·ligència de l’atzar, una trobada entre tres artistes arribats de París

PalmaArribats de París -on viuen-, asseguts entre les seves obres, al bell mig de l’Oratori de Sant Feliu -seu de la galeria Kewenig, a Palma-, Christian Boltanski, Bertrand Lavier i Angelika Markul conversen de les obres que componen Après, una exposició que recorda el galerista Michael Kewenig, que va morir a Palma el mes d’abril de 2017.

Quin significat té Après per vosaltres?

Christian Boltanski- Aquest espai, aquests carrers, aquesta ciutat, tot ens recorda Michael Kewenig. És ell qui ens reuneix aquí. Après és després de Michael, perquè no hi és, però a la vegada és del tot present per nosaltres.

Angelika Markul- Après és, més enllà de la reunió d’obres, allò que queda després, l’amistat, la família...

Bertrand Lavier- Michael Kewenig ens coneixia bé a tots tres. Estam segurs que si ell hi fos i hagués volgut reunir-nos en una exposició, hauria fet aquesta mostra, hauria triat aquestes mateixes peces que ara s’exhibeixen.

És la primera vegada que exposau els tres sols en un mateix espai. Heu triat les obres pensant en els altres?

C.B.- Jo coneixia l’oratori, hi he exposat, i sé que és un espai que no s’ha d’incomodar. Pensant en l’espai he triat l’obra. I per un atzar, ara que hi són les peces de tots tres, s’ha establert una gran relació entre elles, com si formassin una sola obra. L’atzar és intel·ligent.

B.L.- He fet les obres aquí, afavorint el reflex de l’espai, de les peces i també de l’espectador. Ara bé, vist el resultat, la mostra esdevé una mena de dansa al lloc i entre nosaltres, sense trepitjar-nos.

A.M.- Jo també vaig triar l’obra pensant en l’espai, concretament partint de l’altar, un ritu, un cos animal o home sense una significació específica. I sí, trob que hi ha un diàleg fructífer que, entre els miralls de Lavier i els retrats de Boltanski, ens remeten a les ànimes.

C.B.- Sí, a través de les obres ens convertim en ànimes. El passat és present sempre en el després.

Com afrontau el després en la vostra obra? Què hi ha del passat i què de prospecció cap al futur?

A.M.- Em situu entre la realitat i la ficció i, especialment en la meva obra cinematogràfica, intent trobar significats i respostes a través de la ciència. M’interessa aprofundir en la nostra fragilitat, i fer-ho a través de processos gairebé arqueològics. De fet, crec que ens cal fer un treball d’arqueologia prospectiva per saber què quedarà de nosaltres.

B.L.- A mi m’interessa canviar la naturalesa de les coses, manipular una cosa per convertir-la en una altra de diferent. Vaig fer horticultura i vaig aprendre a fer empelts com a unió de dues branques per aconseguir nous fruits. Empeltar em sembla un bon recurs per a la creació artística i una imatge molt gràfica del passat i el futur.

C.B.- El futur és sempre una esperança. Hem de tenir en compte el passat, sempre és present, però no ens hi podem instal·lar. Com conta Kundera que deia un guardià del cementeri, hem de deixar que els vells morts deixin lloc als morts joves. O allò de ‘hem de perdonar als vius que siguin feliços perquè són els propers morts’.

Quin és, per cadascun de vosaltres, el motor per a la dedicació a la vostra obra artística?

A.M.- Em fascina el descobriment de llocs ignots, fer recerca sobre el terreny, transitar la memòria dels cossos i dels llocs i situar-me entre la destrucció i el cicle de la vida. Em motiva captar les imatges de les grans paradoxes que nosaltres mateixos hem creat.

B.L.- Jo mai no sé què faré demà, i això és un gran motor per a la meva obra. Com passa sempre a la vida, a tothom, qualsevol cosa em du a una altra. Això és extraordinàriament excitant per a mi. Dins la trajectòria dels éssers humans, tot és imprevisible.

C.B.- Treball per fer i, sobretot, per fer-me preguntes. I mai no trob les respostes. Per mi, intentar comprendre és el gran motor de l’art. En el sentit que apunta Bertrand, una pregunta en crea una altra. La recerca de la comprensió ens du a no compredre i, tanmateix, mai acabam de comprendre. Això és com si tens un munt de claus i un munt de portes, però mai no trobes cap clau que pugui obrir. Aquesta recerca constant ens fa humans. De fet, és el gran motor de les nostres vides.