Escric aquest article des del no-lloc d’un avió que sobrevola alta mar. Hi he pujat després de deambular quatre hores per un aeroport, envoltada de desconeguts que evitaven creuar mirades i esperaven impacients arribar a la seva destinació. En ple mes d’agost, la majoria érem visiblement turistes i sentir-me turista m’ha provocat una inquietud, un rebuig.
Cada cop es fan sentir més fort les veus que denuncien el turisme massiu que pateix Mallorca. Un turisme que desdibuixa la fisonomia de l’illa, que embruta els carrers de Ciutat, que enfosqueix l’aigua de les nostres platges. Els mesos d’estiu les carreteres vessen de cotxes de lloguer. Tenim un turisme que baixa de creuers immensos per passejar en massa per devora la Seu o per contemplar una posta de sol que fa temps que ha deixat d’entotsolar-nos. A Palma els lloguers estan disparats i expulsen molts veïns a la perifèria. La contaminació que implica aquesta indústria, també la coneixem, i bé.
Moviments socials diversos intenten lluitar contra el turisme indústria. I ens trobam balcons de barri des d’on pengen llençols amb retrets contra la gentrificació o pintades que exhibeixen pocavergonyes una turismofòbia que reclama la ciutat per a qui l’habita. Són mostres d’una preocupació creixent que pren els camins de l’acció social transformadora. Diferents maneres de fer front a aquesta indústria que explota els espais per extreure’n el màxim benefici, que no va a parar a les botigues ni als petits comerços, sinó a les grans companyies i multinacionals. Una pràctica que encareix la vida de tothom, que ens expropia les ciutats.
Avui se’m fa més palesa que altres dies la necessitat de rebutjar aquest model de turisme, però no perquè en reivindiqui un de més qualitat o un de més respectuós amb ca nostra, sinó perquè ens és urgent entendre que el turisme és una indústria íntimament lligada a la societat capitalista actual i a les seves desmesures. És una manera de viatjar que no podrà ser mai sostenible, ni deixar de trastocar l’economia local ni el medi ambient. Ho hem de tenir present fins i tot quan les companyies hoteleres ens comencen a vendre opcions de ‘turisme responsable’.
Ara bé, acceptar aquest fet implica repensar de quina manera nosaltres mateixes hem esdevingut turistes i fer tot el possible per deixar de ser-ho. El turisme és una indústria amb una capacitat d’expansió depredadora, és una pràctica que habita un capitalisme de les emocions que ens fa consumidors ansiosos del low cost. No és necessari agafar tres vols per anar a passar un cap de setmana a Berlín, però hem integrat aquesta possibilitat a les nostres vides i l’actualitzam tant com podem, a la recerca de les emocions que ens han promès. I quan una veu com la de Marina Garcés, que tenim avesada perquè ens sol fer el present més entenedor, ens diu que l’única manera de fer front a aquesta “indústria depredadora” és deixar de viatjar, deixar de ser turistes, ens cau el món damunt.
Sembla que deixar de ser turistes suposa canviar radicalment la manera que tenim de ‘ser’ en el present. Des d’aquesta perspectiva una pregunta ens interpel·la, ens sacsa de dalt a baix: haurem de deixar de viatjar? Com boicotejar el turista que som cada un de nosaltres sense renunciar al desig de viatjar, sense renunciar a la trobada amb l’alteritat? Pensar una alternativa al turisme vol dir, de rebot, començar a dibuixar alternatives a un capitalisme que ja fa temps que ens mostra la cara més terrible, sobre les vides, sobre el planeta. Potser hauríem de reivindicar i enfortir les xarxes d’amistat que ens permetin escapar de l’intercanvi econòmic tant com puguem; fa temps que entreveiem que l’amistat pot ser una eina necessària per fer front als embats del capitalisme. Per ventura també ens caldria reorganitzar la manera que tenim de treballar, per començar a posar la producció al servei de les vides i no del capital. Una societat amb més vacances, amb més temps de vida, permetria dissenyar noves maneres de desplaçar-nos i de conèixer altres cultures, noves maneres de passejar per ciutats diferents, sense pressa, enfora de l’espiral del consum.
Qui sap si a l’extrem oposat del turista d’avui hi trobem el passejant que ens proposa Walter Benjamin, el passejant que recorre les obres de Robert Walser o de Jack Kerouac. El flâneur que reivindicava Baudelaire, un passejant que esdevenia invisible entre la multitud, que ho mirava tot amb ulls d’infant, que caminava sense propòsit, sense finalitat, i que, lluny de les promeses, es deixava trobar per l’experiència del present.
