Pollença.- Segon concert al Claustre de Sant Domingo, amb la Camerata de la Royal Concertgebouw amb Boccherini i el millor Schubert al sarró. Dos violins, viola, contrabaix i violoncel varen ser els instruments de la formació per interpretar el compositor de Lucca, que va acabar la seva vida a la cort de Madrid, on va compondre el primer dels seus cent vint-i-cinc quintets per a cordes. A Pollença els integrants de la Camerata varen oferir el Quintet per a cordes op. 39 n. 3 G 339 en do major, com a aperitiu d’una vetlada també memorable, no tant per la peça de l’italià com pel que vindria després. La composició de Boccheri, com és habitual, va sonar delicada, bucòlica, agradable, que no sé si és un bon adjectiu, però en qualsevol cas una bona manera de difondre la feina d’un músic, que ha quedat una mica oblidada, salvant alguna excepció. La segona part va ser el plat fort del concert. Als cinc músics que havien inicat la sessió s’hi varen afegir un clarinet, una trompa i un fagot per interpretar el que sens dubte és una de les més indiscutibles obres mestres del vienès, l’ Octet per a clarinet, trompa, fagot i cordes en fa major D. 803, hereu del Septimi de Beethoven, però amb personalitat pròpia. Un tresor melòdic podria ser una bona definició per a la composició en la qual tots els instruments tenen no pocs moments de glòria en els sis moviments de què consta la peça. Podríem destacar el moment sublim per a la trompa al final del primer, d’una bellesa extrema, d’una intensitat harmònica majúscula, però seria injust no destacar les intervencions d’un clarinet que en no pocs moments dirigeix aquesta amalgama de diàlegs musicals inabastable, amb un joc de reiteracions tan elegants com originals i d’una riquesa cromàtica indiscutible, que va servir per mostrar el gran nivell interpretatiu de la Camerata de la Royal Concertgebouw i entusiasmar el públic.
El tercer concert del 58è Festival de Pollença no va abaixar el nivell dels dos anteriors ni molt menys. El pianista Josep Colom va ser l’encarregat d’iniciar l’homenatge que el seu poble dedica al pianista i compositor Miquel Capllonch, mitjançant una exposició que envolta tot el claustre amb un seguit de panells que exliquen de manera molt senzilla i acurada la vida, l’obra, els viatges i el retorn al seu cau del músic pollencí. Naturalment la música, a més de les paraules del batle i del net del compositor, forma part de l’esdeveniment i Josep Colom li va dedicar la primera part del concert amb Idilio, Barcarola, Träumerei i Tema i variacions, sens dubte algunes de les més famoses creacions de Miquel Capllonch, un compendi de delicadesa, que no ha traspassat les barreres del temps amb la força que mereixeria, segurament perquè el seu tarannà lligava més amb la música que començava a formar part del passat que de la que obria les portes dels nous temps.
La segona part del concert de Josep Colom va ser una altra demostració de les possibilitats innovadores de les composicions que les han traspassades sense cap emperò. El pianista oferí una precisa combinació de la música de Johann Sebastian Bach i Frédéric Chopin, interpretant tot just un darrere l’altre alguns dels preludis d’ El clavecí ben temprat seguit d’un Estudi del polonès, que segons diuen cada dia tocava la composició de Bach, en la mateixa tonalitat i que serveix per esbrinar els punts de contacte entre els dos músics que, cadascun al seu temps, capgiraren la manera d’entendre, ensenyar i utilizar l’instrument. Una autèntica meravella, un carrusel d’aplicacions tècniques esdevingudes obres mestres en tots els sentits que Josep Colom va desgranar amb la intensa delicadesa que li és característica per a gaudi del no gaire nombrós públic, que incomprensiblement no va omplir l’emblemàtic recinte per a l’inici de l’homenatge al seu més gran i reconegut compositor.
