ART
Misc 07/05/2019

Venècia mira el present amb una Biennal crítica i dissident

L’artista suís Christoph Büchel exposa el pesquer del desastre migratori més greu de l’any 2015

i
Antoni Ribas Tur
4 min
Venècia mira el present amb una Biennal crítica i dissident

Enviat especial a VenèciaL’artista suís Christoph Büchel ho ha tornat a fer. Les autoritats venecianes li van tancar fa quatre anys la mesquita que havia obert, com un pavelló de la Biennal d’art, en una església dessacralitzada, i a l’edició d’enguany, que obrirà les portes al públic dissabte, exposa una obra encara més punyent: Barca nostra [ La nostra barca ] és el pesquer on entre 700 i 1.100 immigrants van ser donats per morts l’abril del 2015 a prop de la costa de Líbia, després que s’aboquessin a una banda de la nau i sense voler-ho fessin que escorés i envestís un mercant portuguès que havia rebut la seva demanda d’auxili. El pesquer, que està exposat sense cap mena d’informació sobre el naufragi a l’Arsenale, precisament l’antiga base naval de Venècia, pesa 30 tones. Va ser recuperat a 350 metres de profunditat en una operació de l’exèrcit naval italià que va costar més de 10 milions d’euros, i el juny del 2016 va arribar al port sicilià d’Augusta, on van ser recuperats i identificats els centenars de cadàvers que encara hi havia a dins.

No és la primera vegada que Büchel posa el nit a la nafra en les polítiques migratòries, ja que l’any passat va reclamar que es conservessin com si fossin una instal·lació de land art els vuit prototips del mur que Donald Trump vol construir a la frontera entre els Estats Units i Mèxic. Barca nostra és un símbol de les tragèdies migratòries a la Mediterrània i també un veritable cop de puny a la política migratòria del govern italià. Per al president de la Biennal, Paolo Baratta, l’objectiu d’exposar-lo dins la Biennal d’art és “remoure consciències”.

L’edició d’enguany de la Biennal d’art és la 58a, la dirigeix Ralph Rugoff, el director de la Hayward Gallery de Londres, i porta per títol Que visquis temps interessants. Les obres de 79 artistes i col·lectius que formen l’exposició principal no tenen la gravetat de Barca nostra però sí que miren de fit a fit nombrosos temes d’actualitat, a part de les migracions, com el feminisme, les guerres, la visibilitat de la negritud i les cultures no occidentals, els cossos fora de la norma, la saviesa indígena com una via de futur, els estralls de l’escalfament global i la presència creixent de la intel·ligència artificial. L’arrencada de la mostra és tota una declaració d’intencions: primer es poden veure uns personatges grotescos de George Condo que parodien els Elvis Presley d’Andy Warhol i després els habitants d’un suburbi de l’Índia que Soham Gupta va retratar com si fos un reporter després de guanyar-se la seva confiança. També hi ha una sorollosa macroinstal·lació de vídeo de Christian Marclay, que té una exposició en cartell al Macba, feta amb 48 pel·lícules de guerra superposades. Tot i així, una de les peces més memorables és una instal·lació sonora de l’artista índia Shilpa Gupta feta amb versos de cent poetes des del segle VII empresonats per la seva obra o la seva ideologia política.

És una altra declaració d’intencions el títol de la mostra, Que visquis temps interessants,que remet a una maledicció xinesa, i també ho és la llista d’artistes, força paritària i amb molts africans. També asiàtics, com el vietnamita Danh Vo i el cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul. Entre els participants també hi ha el canadenc Stan Douglas, que s’imagina com es comportarien els novaiorquesos si es produís una apagada generalitzada; la mexicana Teresa Margolles, amb peces sobre els feminicidis a Ciudad Juárez i els estralls del narcotràfic; la francesa Dominique Gonzalez-Foerster, que presenta una obra de realitat augmentada pionera a la Biennal, i el nord-americà Jim Durham, que denuncia l’escalfament global amb escultures estrafetes de diferents animals.

Dues cares d’un mateix artista

Ralph Rugoff no ha concebut una exposició convencional, sinó que els artistes representats mostren una manera de treballar a les sales de l’Arsenale i una altra diferent al pavelló central dels Giardini. Segons el comissari, això reflecteix el caràcter esmunyedís de la veritat en el temps de les fake news. Al marge de qüestions teòriques, Rugoff ha fet una exposició que revela que els artistes poden mirar el seu entorn en temps real i amb una mirada crítica i alhora connectar amb un públic molt ampli. El recorregut, sobretot a l’Arsenale, està ple de troballes: en moltes de les sales hi ha autoretrats gegantins de la sud-africana Zanele Muholi, uns treballs on aquesta fotògrafa i activista exagera la negritud de la seva pell i reivindica una representació anticolonial. Dins la mateixa temàtica, el nord-americà Kahlil Joseph presenta un irònic canal de notícies sobre la vida dels afroamericans realitzat amb vídeos trobats a YouTube.

Una altra de les obres més impactants també té les arrels a Sud-àfrica: Kemang Wa Lehulere denuncia la brutalitat policial i evoca les agressions que va patir la seva tia, fins al punt que només la van poder reconèixer per les mans. Entre obres dedicades als cossos que s’han considerat exòtics o rars, com els queer i els de les dones indígenes, destaquen les obres de la japonesa Mari Katayama, que porta al terreny de l’art amb autoretrats carregats de delicadesa la rara malaltia congènita que li va provocar malformacions a les cames i en una mà. Frida Kahlo va pintar les cotilles que havia de portar per fer exorcisme del seu dolor i Katayama va més enllà amb unes fotografies més sofisticades i plenes de pròtesis realitzades per ella mateixa.

stats