Teatro Real.- Die Soldaten, l’única òpera de Bernd Alois Zimmermann, estrenada l’any 1965, no és una òpera que es programi habitualment, però vet aquí que en poc menys d’un mes Colònia i Madrid han estrenat dos muntatges de la peça, a càrrec de dos grans transgressors. A Alemanya va ser Carlus Padrissa i, a Madrid, Calixto Bieito, i de veritat que és difícil pensar quin dels dos és el més adient per dur a terme amb garanties aquesta gegantina obra escenicomusical que mai no s’havia representat a Espanya.
Dins el diccionari existencial de Calixto Bieito de ben segur que paraules com fàcil, senzill o subtil no hi tenen cabuda, per tant, estava garantit que, coneixent el tarannà del suïcida compositor, en el muntatge signat pel de Burgos hi trobaríem tots els elements continguts a l’original corregits i augmentats. Die Soldaten és inquietant, provocadora, alambinada de mena i, per tant, Bieito s’hi ha trobat com peix dins l’aigua a l’hora d’obrir la seva aixeta creativa. Un torrent sense mesura, desbordat, per no quedar enrere d’un Zimmermann que tampoc no va fer concessions a l’original teatral escrit per Jakob Michael Reinhold Lenz a finals del segle divuit.
Per posar un exemple de la seva complexitat, en principi l’obra havia de ser dirigida per set directors musicals, per la quantitat d’elements que habiten en la partitura, des d’una orquestra de jazz, fins a una tropa de percussionistes que semblen sorgits de Calanda. Cent vint músics que deambulen per entre el lirisme i l’atonalitat absoluta sota la batuta d’un Pablo Heras-Casado vibrant, contundent, incansable, enfilat en una bastida, donant color a una orquestra que va fer un treball absolutament estratosfèric, complicat, agressiu, intens, mentre Vladimir Junyent, assegut a baix de l’escenari, marcava per una banda els moviments del director i, per una altra, les entrades mil·limetrades als cantants.
Una feina precisa per desembolicar musicalment una troca immensa en què les diferents accions es desenvolupen sense una estructura lògica o que es pugui seguir amb un mínim de coherència. Argumentalment, una allau d’esdeveniments sobrepassa en tot moment la intel·ligibilitat del discurs. Els diferents personatges apareixen i desapareixen, actuen, millor sobreactuen, i desapareixen sense un lligam formal que serveixi de connexió entre uns i altres. Tampoc els cantants ho tenen fàcil, ni de bon tros. Descomunal la protagonista, Susane Elmark, com a Marie. Una marató vocal i teatral, ja que sofreix sobre l’escenari tot tipus de vexacions, entre sobreaguts i recitatius, i passa per diferents tipus de vocalitzacions difícilment classificables. Com la resta del repartiment, cosa que fa difícil destacar-ne algun d’ells, com Julia Riley, Leigh Melrose, immens com a Stolzius, i Reinhard Mayr…
Pel que fa al director artístic, gran responsable del muntatge, sempre hi trobarem pros i contres, i naturalment hi va haver algunes desercions entre el públic. Cert que per a les complicacions no calia la inspiració de Bieito. Venien de fàbrica. Tot es desenvolupa a diferents nivells i sense tenir gens en compte la cronologia de tot el que va succeint sobre l’escenari amb aquesta història inabastable. Cert que tot transcorre sota l’estigma de l’excés, però hi ha dos moments que el text i la seva interpretació no es corresponen gens. Els moments que el pare, Wesener, en el primer acte, aconsella la filla, Marie, sobre les dificultats de la vida i les relacions amb els homes; o al tercer acte, quan la comtessa de la Roche parla al fill sobre la seva relació amb Marie: estan innecessàriament sobredimensionats en la interpretació. De la mateixa manera, l’evocació a Carrie del final és això, una translació massa fidedigna de la pel·lícula.
