MÚSICA

Beyoncé i Jay-Z porten la seva història d’amor a Barcelona

‘On the Run II Tour’ mostra la parella més ben avinguda que mai davant d’un Olímpic amb 47.000 persones

Una cerimònia d’amor. Així es va plantejar el primer concert conjunt de Beyoncé i Jay-Z a l’Estadi Lluís Companys i, a més, és el tema central de la seva nova gira On the Run II Tour. Dues pantalles gegants on es projectava un petit curt d’imatges de la història i creació de la família Carter Knowles: junts, per separat i amb els seus fills. Un clip que acabava amb la seva aparició, baixant per una plataforma, agafats de la mà, entre dues creus immenses i una a cada banda. Un casament per a cada concert, una celebració romàntica per recordar que fa deu anys del seu enllaç, una relació multimilionària entre els dos reis Mides del pop, que han passat per tots els entrebancs imaginables, i que amb aquesta gira confirmen que la felicitat ha tornat a casa. Ell vestit de blanc i una diadema al cap, ella de platejat i cantant, plegats, Holy Grail, amb Beyoncé fent els versos originals de Justin Timberlake. “Encara no sé per què l’estimo tant”, entona.

Veient tota aquesta parafernàlia (i certa cursileria), inevitablement vam haver de viatjar mentalment al passat, al mateix escenari dos anys abans, per rememorar l’última visita de Queen B a l’Estadi, presentant Lemonade. Era una Beyoncé enfadada, ferida en l’orgull, dolguda per les infidelitats del seu marit. Plena d’ira, observava desafiant el públic de Barcelona i recordava la Becky, l’amant, l’objecte de desig de Jay-Z, a Sorry. Els assumptes familiars han canviat radicalment 24 mesos després, començant per un disc sencer del raper de disculpa - 4:44 -, el naixement dels bessons de la parella i el recent disc conjunt amb el sobrenom The Carters, amb una sonada estrena amb un videoclip al Louvre de París inclosa. Un divertimento del qual ahir no vam sentir cap cançó.

Vendaval d’èxits

La nit va començar amb algunes de les col·laboracions més celebrades entre la parella al llarg d’aquests anys. Les primeres incloses en treballs d’ell - Part II (On the Run) i 03 Bonnie & Clyde, d’un dels cims del rap de principis de segle, The Blueprint 2 -, per després atacar Drunk in love, d’ella, i començar un intercanvi de cançons de l’un i l’altre en format medley, és a dir, fent fragments més o menys llargs de cada tema. Beyoncé va confiar en Diva, un senzill menor que la de Houston inclou sempre als seus concerts, per iniciar el repertori amb un exèrcit de ballarines al darrere i la banda -de clara majoria femenina- col·locada de la manera més impersonal possible: cada músic en un cubicle diferent i gairebé sense veure’s els uns als altres. Jay-Z contraatacava amb Clique’ per quedar-se amb tot el protagonisme a Dirt off your shoulder i In to the next one, del treball que va tancar l’exitosa trilogia The Blueprint.

El catàleg de cançons de tots dos és tan vast que a mig concert els hits van sonar a banda i banda sense un ordre aparentment lògic. Beyoncé començava amb Naughty girl i Jay-Z hi responia amb Big pimpin i Run this town ’, llavors ella hi tornava amb Baby boy i recordant Destiny’s Child. Una celebració de la radiofórmula, un empatx de grans èxits de dos dels artistes clau d’aquest segle, figures que indiscutiblement han marcat, i segueixen marcant, la tendència de la música de masses universal. Qui pot resistir-s’hi? I sobretot: qui pot igualar-ho?

Una relació amorosa ja acostuma a patir alts i baixos de per si, però en el cas de Beyoncé i Jay-Z, s’hi suma ser un espectacle tan seguit com un serial de Netflix. D’aquí que fos especialment significatiu, i morbós, que sonessin tant Sorry com 4:44 i Song cry, en un espectacle que va navegar a la perfecció entre emocions i vigorèxia mainstream a un ritme de pulsacions altíssim. ¿El mecanisme per aconseguir-ho? El joc multimèdia entre pantalla i escenari, un repertori formós i el carisma desbordant. Si en tenen tots dos per separat, imagineu-vos ajuntant-los a l’escenari.

Joves per sempre

Fent balanç de tot el que va sonar ahir, potser els fans de Beyoncé (una clara majoria si tenim en compte les moltes samarretes de Don’t worry be yoncé que es veien a la pista) van sortir encara més satisfets que els de Jay-Z, molt difícil de veure a Barcelona. D’aquí que les 47.000 persones que hi havia ahir a l’Estadi es quedessin amb les ganes d’escoltar cançons de la seva primera època (de Reasonable Doubt a Vol. 3... Life and Times of S. Carter ) tot i la generositat d’un concert amb una quarantena de cançons.

Una celebració de parella, però també col·lectiva i de reconeixement a carreres amb pocs alts i baixos. Un autohomenatge en el qual, arribant al final de la nit, encara quedaven moments per al record: Formation i Run the girls, al bàndol de Beyoncé, i The story of O.J. i U don’t know per part d’ell. I gairebé acabant Deja vu i Crazy in love, el principi d’una de les parelles més prolífiques i talentoses de la història del pop. Van deixar Youg forever per al final, i tant de bo duressin per sempre, sí.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF