Cinema
Cultura 21/02/2020

Artistes torturats i escriptors xinesos ploren a Berlín

El festival projecta un film sobre el pintor Antonio Ligabue i un documental de Jia Zhang-Ke

Xavi Serra
2 min
Elio Germano com Antonio Ligabue a 'Volevo nascondermi'

Enviat especial a BerlínEl mateix dia que Johnny Depp es posava en la pell d'Eugene Smith, l'actor italià Elio Germano protagonitzava un tour de force interpretatiu en un altre biopic d'artista, Volevo nascondermi, sobre Antonio Ligabue, màxim exponent de l'art naïf del segle XX. El muntatge violent i subjectiu de Giorgio Diritti segueix la trajectòria de Ligabue: la infància amb una família adoptiva a Suïssa, les estades a reformatoris i manicomis, l'expulsió a Itàlia i, sobretot, la descoberta de la pintura com a font de plaer i l'èxit inesperat de les seves obres entre la intel·lectualitat romana, fascinada per la puresa de la seva mirada.

Entre Bruno Dumont i els Taviani de Padre padrone, Diritti es posa al servei del treball de Germano, que interpreta Ligabue com un animaló engabiat, presoner d'unes emocions que esclaten en forma d'atacs de ràbia i frustració però alhora capaç d'una gran tendresa. La seva infància traumàtica passa factura en forma de trastorns que, en alguns moments de la seva vida, el converteixen en un pària social que viu allunyat del món a la riba del Po. Però, canalitzada a través de l'art, la seva sensibilitat troba un mitjà per expressar-se, i ell una manera d'existir.

S'esperava més del nou documental de Jia Zhang-Ke, un dels mestres del cinema xinès modern, que retorna al seu Fenyang natal –on ja va rodar films com Platform (2000) i Més enllà de les muntanyes (2015)– per entrevistar tres escriptors de diferents generacions i la filla d'un altre escriptor ja mort. A través dels seus relats de precarietat econòmica, tragèdies familiars i el difícil camí per convertir-se en escriptor a la Xina de la Revolució Cultural, Swiming out till the sea turns blue dibuixa un petit mapa verbal de les convulsions històriques de la regió de Shanxi, ben trenat gràcies a la retòrica entrenada dels protagonistes. Al final, però, de l'embús d'històries només queden en el record alguns detalls: l'escriptor que li diu a la seva col·lega poeta que escriure poesia està bé, però que no visqui una vida molt poètica, i l'anècdota que inspira el títol del documental, en què un autor recorda que el color del mar que apareixia als llibres de text no es corresponia amb el real.

stats