Bellver i el pòquer

Castell de Bellver.- Com gairebé cada any, el castell de Bellver ha estat testimoni de quatre concerts de bon nivell, fins i tot diria que de gran nivell, i com a prova, aquest capítol final dels Estius Simfònics 2018 amb Lorenza Borrani armada amb el seu violí i dirigint el darrer concert de la Simfònica abans de partir de vacances i esperant el seu retorn, dirigida per Michelangelo Mazza i acompanyant Anna Netrebko i Yusif Eyvazov a Formentor. A Bellver, una festa en què la segona lletra de l’abecedari es convertia en protagonista: Bellver, Borrani, Bartók i Beethoven, un pòquer mal de superar i a sobre amb un comodí, un tal Mozart, amb el qual es va iniciar el concert, de manera molt adient, amb la Serenata núm. 6 KV 239 en re major, de cognom Notturna. Dir de la Serenata Notturn a que és una composició peculiar és com a mínim una redundància, però val a dir que segurament té més singularitats que la majoria de partitures del geni per excel·lència -Richard Strauss dixit -, sobretot pel que fa a la seva estructura concertant i, naturalment, per la formació dels solistes, dos violins, una viola i un contrabaix per una banda, i dos violins, una viola i timbals per una altra; dues petites orquestres contraposades dialogant de manera que fins i tot semblava com si es tractés d’una jam session o, el que és el mateix, tots els instruments solistes pogueren lluir les seves excel·lències amb el seu solo, de tal manera que fins i tot feia ganes aplaudir. Un divertiment, ocurrent, lleuger i interpretat a l’aire lliure, com correspon a una serenata, malgrat que aquesta va ser composta el mes de gener i, per tant, interpretada en un interior, encarregada per algun dels nobles salzburguesos per a una festa o fins i tot com a autohomenatge del compositor nascut aquest mes, l’any que arribava a la vintena. Un bon aperitiu que predisposava a un concert especial, que amb una disposició més estereofònica potser encara hauria tingut més gràcia.

La segona peça, Divertimento Sz. 113, de Béla Bartók, més feina per als instruments de corda -la podríem qualificar de complement perfecte de l’anterior, tot i que són 163 anys el que hi ha de diferència entre les dues composicions. Amb una estructura semblant, hereva del concerto grosso barroco, els diàlegs varen tornar a ser els protagonistes, amb Lorenza Borrani exercint de concertino, que crec que no té femení, i encapçalant les diferents converses d’aquest conjunt de contrastos reconvertit en un cànon de les diferents maneres d’interpretar un mateix tema, i que per a l’ocasió deixà ben clar quin és el paper i la importància d’un concertino. Una altra bona prova que lleugeresa i qualitat no són incompatibles.

Per acabar la quarta B, amb augment no gaire nombrós de la plantilla de músics a sobre de l’escenari, novament amb la violinista exercint les dues funcions des de la cadira del músic que dona sentit a tot plegat. La Simfonia núm. 4 op. 60 en si bemoll major. La més temperada i serena de les simfonies de Beethoven, potser també la més brillant pel que fa a la seva coloratura, amb la qual la Simfònica va donar bona mostra de les seves possibilitats, amb independència del nombre de músics a l’entarimat, ja una mica destartalat. Gran fi de festa i, al final, repòquer.