Bellver.- Primer concert del Festival Bellver de l’any en curs amb entrebanc. Estava anunciada Khatia Buniatishvili per interpretar el Concert per a piano núm. 2 de Serguei Rakhmaninov. Per indisposició de la pianista la va substituir a corre-cuita Lise de la Salle. Segurament hauria estat un altre concert, i segur que hi va haver alguna decepció, però en qualsevol cas el que està clar és que tot just fer sonar les campanades amb les quals s’inicia el primer moviment, allegro con brio, és evident que vàrem oblidar la circumstància. El que no vàrem poder oblidar és que el “marc incomparable” no és el millor lloc del món per escoltar música clàssica i que de vegades aquesta particularitat fa que, per exemple, no es pugui sentir bé el solista, ja sigui perquè el so s’esvaeix o perquè l’orquestra ofega qualsevol possibilitat de poder gaudir en tota la seva magnitud dels matisos de l’instrument i l’habilitat de qui el manega. Per sort, hi ha molts moments de la partitura en què el piano n’és el protagonista absolut, que varen fer justícia al talent de La Salle. Però si volem justificar els desajustos decibèlics, segurament podríem trobar moltes raons alienes a les qualitats del director i l’èmfasi de l’orquestra.
Allò que és cert és que la pianista francesa va haver de multiplicar l’esforç i la intensitat en els atacs, de manera que es perdia pel camí bona part dels colors de la partitura. Així i tot, el públic, que gairebé omplia el castell, recompensà el vigor i sacrifici de la solista amb molts aplaudiments, que ella agraí amb un Chopin, com mai no pot ser d’altra manera. A la segona part, la Simfonia núm. 3 de Johannes Brahms, una peça senza errori, com una pintura d’Il Sarto, una meravella que arriba a la màxima esplendor en el tercer moviment, en el qual tan sols una frase melòdica interpretada un cop i un altre per diferents instruments la converteix en un inesgotable calidoscopi de sensacions. Mielgo dirigí amb soltesa. L’orquestra hi va respondre amb fluïdesa. Primer concert, un bon aperitiu.
Son Marroig.- Per ventura el setè concert, interpretat per Fahmi Alqhai, a la viola de gamba, i Javier Nuñez, al clavecí, serà un dels millors que podrem veure i escoltar en aquest XL Festival Internacional de Música de Deià, tot i que hi va haver un parell de circumstàncies -més entrebancs- que no varen permetre fruir al màxim de les seves possibilitats. Per exemple, com quan una finestra oberta engronxava el cartell promocional d’un dels benefactors de l’esdeveniment o feia volar les partitures del clavecista. Tanta sort que no va ser quan interpretava la primera peça de la segona part d’aquest Àngels i dimonis, La Forqueray, de Jacques Duphly, que correspon al Llibre 3 núm. 4 de les Pièces de clavecin, que va sonar superba, amb una gamma d’intensitats que pal·lià la uniformitat de l’instrument. Protagonisme compartit, gairebé a parts iguals, ja sigui interpretant Marin Marais, Forqueray o Les sauvages, de Jean-Philippe Rameau, amb el qual varen donar per finalitzat el concert, no sense abans canviar de registre i, com a bis, interpretar la versió que Fahmi Alqhai ha fet de Canarios, original de Gaspar Sanz.
