GALA DEL CINEMA CATALÀ

Belén Funes triomfa als Gaudí amb ‘La hija de un ladrón’

La debutant s’endú tres dels premis més importants de la nit, i ‘Els dies que vindran’, de Marques-Marcet, rep el guardó a millor film

Les directores que triomfen als Gaudí estan acostumades a arribar i moldre. Ho va aconseguir Mar Coll amb Tres dies a la família, Neus Ballús amb La plaga, Carla Simón amb Estiu 1993 i ara Belén Funes en el seu debut amb La hija de un ladrón, que ahir es va endur els premis de millor pel·lícula en llengua no catalana, direcció i guió. El mateix nombre de premis s’emporta Els dies que vindran, de Carlos Marques-Marcet: millor pel·lícula, muntatge i actriu principal (Maria Rodríguez). Eren, al cap i a la fi, els films més nominats d’uns Gaudí força repartits, amb premis inesperats com el de Karra Elejalde per l’Unamuno de Mientras dure la guerra i cantadíssims com el de millor secundari d’Enric Auquer per Quien a hierro mata. Uns Gaudí que, tot i els crits d’alerta d’Isona Passola per la precarietat dels pressupostos, deixen la fotografia d’un cinema ric en talent i vital.

Tots els guardonats dels Premis Gaudí 2020

Però si l’èxit té un nom és el de Belén Funes. Fa deu anys era una meritòria de direcció de Tres dies amb la família que celebrava l’èxit als Gaudí i els Goya de la seva amiga Mar Coll; ara el triomf de La hija de un ladrón la projecta com una de les directores amb més futur dels cinemes català i espanyol. En la seva opera prima, Funes retrata una jove mare soltera de l’extraradi barceloní que viu en un pis d’acollida, es deixa la pell treballant i manté una relació complicada amb un pare que acaba de sortir de la presó. Un tipus d’història i personatge que coneix bé aquesta cineasta de Ripollet, que s’inspira en el cinema social dels Dardenne i Saura per capturar un tros de vida d’algú per a qui el dia a dia és una lluita quotidiana per existir i sobreviure a un món hostil.

El director que no falla

L’altre gran triomfador de la nit, Marques-Marcet, pot presumir d’un rècord insòlit: totes les seves pel·lícules han guanyat el Gaudí que els pertocava. 10.000 km i Tierra firme el de millor pel·lícula en llengua no catalana, 13 dies d’octubre el de millor telefilm i Els dies que vindran el de millor pel·lícula. Amb els dos Gaudí que es va endur ahir a títol personal –el de muntatge compartit amb Ana Pfaff i Óscar de Gispert–, Marques-Marcet ja suma set estatuetes i iguala Oriol Tarragó com a persona més premiada de la història dels Gaudí. Cinc anys després del seu debut, el director s’ha construït una carrera sòlida i una veu reconeixible que amplifica els dubtes i paranys emocionals de la seva generació.

Al seu èxit cal sumar-hi el reconeixement a Maria Rodríguez, protagonista d’ Els dies que vindran, que a través del seu embaràs real va crear un personatge que, amb les seves inseguretats i certeses, és el cor de la pel·lícula. El Gaudí a l’actriu, que tenia rivals tan potents com la Greta Fernández de La hija de un ladrón, compensa una mica Rodríguez per l’oblit dels Goya, que, tot i haver guanyat el premi a millor actriu del Festival de Màlaga, ni tan sols l’han nominat com a actriu revelació. I ella ho va celebrar amb un discurs eufòric i contagiós, tan emocionant com el cant A la vida d'Ovidi Montllor que sona a Els dies que vindran.

El Karra més solidari

Una altra categoria disputada era la d’actor protagonista, amb pesos pesants com David Verdaguer, Eduard Fernández –l’intèrpret que més Gaudís ha guanyat– i Sergi López, que ja porta set nominacions i encara no ha guanyat cap premi. Se’l va endur finalment Karra Elejalde, que després dels agraïments de rigor va mostrar al públic una samarreta d'una campanya per ajudar a una nena que pateix la síndrome d'Angelman. "Li vaig prometre que si guanyava algun premi l'hi dedicaria –va explicar–. En la vida hi ha moltes coses que et deceben, però donar suport a causes com aquesta no ens decebrà mai".

La sobrietat i l’elegància hivernal omplen la catifa vermella dels Gaudí

Menys emoció tenia el premi a Enric Auquer com a millor secundari pel seu visceral paper de narco gallec a Quien a hierro mata: feia temps que un actor jove no causava tanta sensació com el de Rupià, que ahir va poder assajar el discurs que probablement farà la setmana que ve quan guanyi el Goya a l'actor revelació i va dedicar el premi a Maria Carreter, una senyora del seu poble: "Una senyora molt d'allà, molt seca i amb molta vitalitat que sense que ningú li demanés ens va fer d'àvia als meus germans i a mi". El dramàtic thriller de Paco Plaza, a més, es va endur un altre premi per la direcció de producció i es va convertir així en un dels films més premiats d’aquests Gaudí tan igualats, en què no hi va haver cap estatueta per a El viatge de la Marta de Neus Ballús i una de les favorites, La innocència de Lucía Alemany, es va haver de conformar amb el premi com a secundària per a Laia Marull, el primer Gaudí que guanya l’actriu.

La millor generació del cinema català es troba als Gaudí

Entre la resta de premis destaca el de millor fotografia de Mauro Herce per O que arde, d’Oliver Laxe, que també va aconseguir el premi a la millor pel·lícula europea: és la primera vegada des de Lo imposible que un film espanyol guanya en la categoria. El Gaudí a millor música original va ser per al cantautor Pau Vallvé per La vida sense la Sara Amat, i el de millor curt per a Suc de síndria, d’Irene Moray, que va fer un dels discuros més emocionants de la gala i la setmana que ve podria completar als Goya una trajectòria perfecta que va començar fa un any a la Berlinale. I en la disputada categoria de documental, El cuarto reino d’Adán Aliaga va imposar el seu discurs ecologista a la denúncia d’ Idrissa. Una mort qualsevol i a la festa rumbera de Peret, yo soy la rumba. I seguint la tònica de repartir l’or, el premi del públic no va ser per a cap dels triomfadors sinó per al film d’episodis 7 raons per fugir.

Francesc Betriu: “La meva ‘Plaça del Diamant’ és la sèrie, la pel·lícula és un despropòsit absurd”

El Gaudí d'Honor d'aquesta edició, el director Francesc Betriu, no és home d'estar sota els focus sinó darrera la càmera. El seu discurs d'agraïment va ser més aviat sobri, però impecable, amb dedicatòria a “tota una generació de cineastes que va haver de lluitar contra una censura injusta i arbitrària”. Una lluita, va afegir, “llarga i dura, però que va valer la pena, perquè gràcies a ells avui tothom pot treballar al cinema sense necessitat de carnet d'un sindicat vertical”. Sempre elegant, va tenir un bonic record per a tota la gent que l'havia ajudat a fer les seves pel·lícules i, especialment, "tots aquells que mai guanyaran un Gaudí: ajudants de direcció, foquistes, scripts..."

Anna Moliner supera la prova

Pel que fa a la cerimònia, l’actriu Anna Moliner va superar amb nota el seu debut com a presentadora. Superat el trauma de la gala horribilis de Rossy de Palma, els Gaudí es van tornar a atrevir a apostar pel teatre musical com a fil conductor de la gala, amb un número inicial conduït amb trempera per una Moliner pròxima i divertida amb l’ajuda puntal de David Verdaguer i versions de Guillermina Mota i Rosa Maria Sardà. I per compensar el classicisme de la línia musical –Dagoll Dagom firmava la producció i Àngels Gonyalons feia una de les actuacions–, Albert Pla va posar la nota transgressora amb la “caca entre les cames” i la “menstruació als pèls del cony” d’una gran versió de La sèquia, precedida pel contraplà de la nit, el de la cara de Roger Torrent mentre Pla cantussejava “un polític mort, un polític menys”. El pitjor, com altres cops, la justeta coordinació amb la realització televisiva i un guió poc inspirat –el gag de Litus va ser el punt més baix– que la presentadora va salvar tirant de simpatia. Això sí, el recurs dels muntatges a l’estil de l’ APM? va alleugerir el ritme sempre feixuc dels lliuraments.

La consellera de Cultura aprofita els Gaudí per anunciar que creix el pressupost fins a l'1,1%

L’esperat discurs de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, va posar el dit en la ferida oberta del cinema català: “L’aportació de TV3 a l’audiovisual ha sigut aquest any la més baixa de tots els temps. En deu anys hem passat de 16 milions d’euros a només 3. Ens han promès que la doblaran, però amb això tampoc es pot fer gaire cosa. Si anem a Europa amb aquestes misèries, ningú voldrà coproduir amb nosaltres”. Passola també es va dirigir al ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, i li va demanar el retorn del “ fondillo”, l’ajut destinat a la producció en les llengües cooficials de l’Estat. “Parlem molt de diàleg... Doncs bé, aquesta seria una manera estupenda de dialogar”, va dir amb tota la intenció la presidenta. Les seves paraules van ressonar també en les d'Antonio Chavarrías, productor de La hija de un ladrón, que quan va recollir el Gaudí a la millor pel·lícula en llengua no catalana va expressar la seva tristor per la “davallada constant” del cinema català. “Som una ombra del que vam ser fa uns anys”, va dir tot, abans de dedicar el premi als companys de professió que havien hagut de marxar fora de Catalunya.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF