L’ESCANDALL
Cultura 30/08/2019

Beethoven. Males notícies

J. A. Mendiola
3 min
Beethoven. Males notícies

Pollença/Palma.- La notícia va ser el canvi d’ubicació. Del Claustre de Sant Domingo de Pollença a l’Auditòrium de Ciutat. El cartell d’entrades exhaurides que flamejava a la pàgina web del festival gairebé des del primer dia que es va anunciar el concert es va convertir en un “hi haurà entrades per a tothom”. La platea de la sala Gran es va omplir sense cap problema i de ben segur que si l’anunci s’hagués pogut fer dos dies abans, a l’amfiteatre tampoc no hi hauria cabut ningú. Val a dir que, malgrat la precipitació dels fets, tot va rutllar a la perfecció. El batle no aturava d’agrair la col·laboració i les facilitats que havien propiciat els Ferragut, marca de la casa, i un melòman de debò contava que feia disset anys ja havia passat dos reals del mateix, també amb la London Philharmonic Orchestra. I tothom content. Està clar que escoltar Javier Perianes a l’Auditòrium va ser un valor afegit per als espectadors. D’això, no n’hi ha dubtes. L’únic dubte és per què en la gira que la formació anglesa, conduïda per Juanjo Mena, acompanyant el pianista, hi ha hagut una variació en el programa. Han canviat la integral dels concerts per a piano de Beethoven, o dos o tres dels concerts al dia, per l’ Obertura de Don Giovanni i la Simfonia núm. 39, KV 543 de Wolfgang Amadeus Mozart i tan sols hi ha el Concert per a piano núm. 3 Op. 37 del geni de Bonn.

És sabut que hi ha moltes correlacions entre ambdós compositors, com una hipotètica trobada en què alguns conten que Mozart no havia parat gaire esment a la interpretació de Beethoven, mentre que d’altres diuen que va dir “El món tindrà notícies seves”. En qualsevol cas, no establirem odioses comparacions, com per exemple va fer Pierre Boulez, quan va assenyalar que Beethoven era molt més profund que Mozart. Una evidència. Sempre la llegenda, les llegendes, del compositor que va obrir el concert amb la ja esmentada obertura de la que probablement és una de les seves millors òperes, amb Juanjo Mena fora cadafal, a la mateixa alçada que els menys de cinquanta professors que havia traslladat la London Philharmonic Orchestra per a un programa que no en necessitava gaires més. El pròleg anunciava el nivell de tan gran esdeveniment i també ho és dels fets que tenen lloc en la tragèdia del gran burlador, un altre presagio funesto operístic que s’apunta des dels primers compassos. El so que brollava era gairebé transparent.

Javier Perianes va ser l’encarregat que l’Auditòrium fos el testimoni “d’aquest estat màgic que s’aconsegueix escoltant minuciosament una obra de Beethoven... espiritual vivacitat, rigor suau o terrible, alegria, anhel, tortura o lament”, del qual parlava Richard Wagner en el seu assaig sobre qui “ningú com ell va saber alterar les maneres heretades de la música instrumental”. Perianes, naturalment, no va decebre les expectatives. Tampoc les de la filharmònica que, obrint la llarga introducció, amb l’alegre sobrietat de Juanjo Mena ja deixava clar on estava el llistó del concert, que es va desballestar tot just començar la seva intervenció Javier Perianes. Una intervenció de gran puresa, nítida, lluminosa, mesurada amb el pedal i precisa en la pulsació. Un punt apassionada i d’una intensa fluïdesa, que propiciava la màgia de la perfecció en l’assamblatge de totes les peces, que va fer que la sala esclatés a la conclusió del tercer moviment, Rondo : Vivace, que tan sols es pot qualificar d’impecable. Un preludi de Debussy, crec, va ser la peça amb què el pianista va correspondre la vehemència dels nombrosos aplaudiments.

Per finalitzar, més Mozart, amb l’esmentada simfonia. Era l’estiu de 1788 quan va compondre les seves tres darreres simfonies, a 32 anys. En aquesta mateixa edat, com a cosa anecdòtica, Beethoven havia acabat la segona. És clar que Mozart era com una mena de broll musical descomunal. Diuen que les escrivia des de la seva inabastable imaginació en el pentagrama, directament, sense passes intermèdies. La Simfonia 39 és precisió absoluta, senza errore, com Il Sarto, una alegre amanida coronada per un preciós solo de clarinet en el tercer moviment.

PS.- No tot són bones notícies en el món de la música. Pere Bonet ja no és el gerent de l’Orquestra Simfònica. Ho té difícil, el seu successor, perquè ha deixat el llistó molt alt. A la mateixa alçada que els components del sanedrí que al llarg de tres anys han conduït el Festival de Pollença. En vaig sentir un d’ells que deia que amb aquesta edició s’havia acabat la seva tasca. Això també és una mala notícia.

stats