OBSERVATORI
Cultura 11/11/2016

Beaumarchais, Mozart, Da Ponte... i Pasqual

i
J. A. Mendiola
3 min
Lluís Pasqual va ser l’encarregat, el 2008, de posar Le nozze di Figaro sobre l’escenari del gran teatre del Liceu.

Liceu.- Lluís Pasqual va ser l’encarregat, el 2008, de posar Le nozze di Figaro sobre l’escenari del gran teatre del Liceu. El muntatge es va repetir al cap de quatre anys, i aquesta vegada serà la tercera i darrera. És a dir, fora sorpreses pel que fa a l’elegant posada en escena que tan bé coneix i que es reposarà, també, al Lliure, en versió teatral, el desembre i en homenatge a Fabià Puigserver. La direcció anirà a càrrec de Lluís Homar, que el seu dia interpretà el paper de Fígaro, i la direcció artística serà de Rafel Lladó. Però d’això en parlaré quan toqui. Ara cal parlar d’aquesta obra d’art total, el gesamtkunstwerk, encunyada per Richard Wagner, el mateix que va dir “Mozart insufla al seus instruments l’alè nostàlgic de la veu humana”, que no és poca broma. Vull dir que, vistos els tres muntatges ressenyats, el que en aquests moments s’està representant al gran teatre del Liceu, és el més arrodonit, la simbiosi perfecta entre teatre i òpera. També és cert que, des de la seva concepció, les característiques de l’obra, que va significar la primera col·laboració entre Mozart i Lorenzo Da Ponte, hi tenen molt a veure. Tant que no hi ha gaires dubtes a l’hora de qualificar Le nozze di Figaro d’obra mestra. En aquest cas, els quatre autors, Beaumarchais, Mozart, Da Ponte i Pasqual han aconseguit la quadratura del cercle. Per descomptat, pel que fa a l’òpera en qüestió, el mèrit majúscul és del compositor, sobretot -o com a mínim en primer lloc-, per haver sabut triar l’obra teatral de Beaumarchais, estrenada dos anys abans a París, després de tres anys d’estar prohibida. De fet, a Viena encara no havia tingut el vistiplau de l’emperador, que, en canvi, sí que autoritzà la versió operística, una mica tunejada, amb els decibels abaixats contra la classe alta per part de Da Ponte. I si Mozart trobà en Le nozze di Figaro el vehicle perfecte per tornar la cossa al cul de la burgesia que el menyspreava, el bohemi i vividor llibretista no podia trobar millor original com a declaració de principis de la seva existència.

El repartiment és bo, però, sobretot, homogeni. Per exemple, Anett Fritsch, que substituïa Olga Mykytenko, va fer una comtessa impecable, amb un timbre net, clar, i ho dic tan sols com a exemple, a la dolça Porgi, amor. De la mateixa manera es pot qualificar el Cherubino de la debutant al Liceu Anna Bonitatibus, i el seu Non so piú cosa son i la declaració de principis del personatge Deh vieni, non tardar. Kyle Ketelsen va fer un Figaro més que correcte, perfectament mesurat a la famosa Se vuol ballare. Gyula Orendt va fer un comte d’Almaviva notable i mostrà el seu talent a la exigent Hai già vinta la causa!. I així podríem continuar fins al final del repartiment, amb matisos més o menys qualitatius de l’un a l’altre, com ara la Susanna de Mojca Erdmann, justeta. De tota manera, el que va resultar tan decisiu va ser l’equilibri de tot plegat; i s’ha de destacar, per damunt de tot, la capacitat dramàtica de tots els cantants, que va fer que tot transcorregués amb una fluïdesa, un ritme i unes transicions que no són habituals en el món de l’òpera. De tal manera que Le nozze di Figaro va obtenir els resultats idonis per a una obra d’aquestes característiques, un òpera bufa, en què no hi va haver lloc per a la caricatura, més aviat al contrari. És cert que em va sobrar, com en les anteriors ocasions, l’escena del jardí del quart acte, en què Paco Azorín va oblidar que menys és més. D’altra banda, tant Josep Pons i l’Orquestra Simfònica del Liceu com el cor dirigit per Conxita García varen estar a l’altura de la resta, és a dir, equilibrats i precisos, en aquesta crítica despietada i alhora simpàtica al poder i als seus costums.

stats