ENTREVISTA

Bartomeu Bennàssar: “El poder, quan es gestiona en nom de Déu, pot ser especialment perillós”

Bennàssar és professor, capellà i autor d’una vintena llarga de llibres

Bartomeu Bennàssar Vicens (Felanitx, 1937), professor i capellà, és un home de molta cultura i d’una diversitat d’interessos enorme. També és l’autor d’una vintena llarga de llibres. El darrer és la compilació de tota la seva Obra poètica (1974-2017), editada per Lleonard Muntaner.

Feis una poesia més reflexiva que lírica.

Escric per veure què hi ha més enllà, perquè no quedem atrapats en la nostra societat plena de murs i de miralls, els quals només ens permeten veure’ns a nosaltres mateixos.

Què és el que menys us agrada de la societat actual?

Som una societat que ha perdut les balances. Aquelles balances que haurien de servir per ser més justos, ara és la pròpia justícia que les ridiculitza. Són unes balances que l’economia ens serveix trucades i que la política no sap utilitzar per descobrir la veritat, la mesura i la vergonya. Escric perquè no vull que la injustícia, la mentida i el cinisme tenguin la darrera paraula.

Hi ha poemes molt ideològics. En un parlau de “les democràcies burocràtiques, financeres-monetàries”.

El lirisme que et fa pujar als niguls per quedar-hi no m’interessa. M’interessa, si de cas, el lirisme que puja als niguls i després baixa a la terra en forma de pluja. Jo escric sense desfer-me del que he estat i encara som: un professor d’ètica i de moral, i un capellà, que vol fer més proper el misteri de l’encarnació.

Vós fa anys que mirau i pensau la realitat mallorquina. Vàreu escriure un llibre titulat Procés al turisme i heu tractat temes com “L’impacte del turisme sobre el món de l’ètica i de les creences a les Balears”. Què en diríeu, del turisme, ara, quan tot s’ha desbocat més enllà de totes les previsions?

Amb Procés al turisme, vaig voler mostrar els efectes negatius del turisme, igual que els prospectes dels medicaments que venen en farmàcies duen les seves contraindicacions. El que anomenam turisme de masses no és el mateix que un turisme visitant, que aprèn del poble on va, que no el colonitza. El turisme visitant tampoc té tant d’impacte damunt del medi ambient, i no afecta tant les condicions laborals i socials dels treballadors. En termes ètics, el turisme de masses perjudica una societat, si no es fa bé.

Als vostres volums de dietaris, que van del 2005 al 2011, expressau sovint una forta disconformitat amb l’Església i la jerarquia catòlica. Quins són els errors més greus comesos per l’Església en temps recents?

S’ha de distingir entre els tres darrers papes. Amb el papa Francesc, l’Església ha retrobat l’esperit del Concili Vaticà II. Igual que a principis dels seixanta, veu que s’ha de posar al dia. Ara ens trobam en una etapa per millorar. Necessitam una recuperació de la modèstia i la humilitat, perquè tot el món del poder -i el poder, quan es gestiona en mom de déu, pot ser especialment perillós- no és el dels Evangelis. El que trobam als Evangelis és l’autoritat com a servei, no com a dominació.

Heu dit que cal distingir entre els darrers papers. Em podeu dir l’opinió que us mereix cada un d’ells?

Joan Pau II venia d’on venia i pensava que posant les forces de l’Església al servei d’un determinat concepte polític podria solucionar els problemes de l’Església, però aviat es va veure que no. En realitat, va ser una espècie de dictador camuflat. Benet XVI era un bon professor. El seu problema és que no va saber integrar l’opinió i els coneixements dels altres, i que quan algú expressava una idea diferent de la seva, ell es mostrava ofès i molest. El papa Francesc és un corrent d’aire fresc que ha entrat dins l’Església. Ell aspira a fer una reforma profunda i des de dedins. Un aspecte important és que el papa creu en les esglésies locals, i això inclou parròquies, diòcesis, petits grups... Sap que és des d’allò local que es duran a terme les grans transformacions. És als llocs petits on hi ha la vida.

I l’Església de Mallorca, quines qüestions ha de resoldre amb urgència?

Les esglésies diguem-ne occidentals necessiten una dutxa de realitat. Han de tenir clar que no es pot continuar edificant res, si no netejam bé el que ja tenim posat. Sense uns bons fonaments, sense uns fonaments nets d’una fe tradicionalista en el pitjor sentit de la paraula, l’edifici no aguantarà. Una altra qüestió essencial és l’autoreferencialitat. La gent no se salvarà per l’Església sinó per Jesús.

Davant la pobresa de molts ciutadans europeus o davant la crisi dels refugiats, què hauria de fer l’Església?

Les religions són un producte de la religiositat, que és part de la condició humana. Quan la religiositat es forja en religions sempre hi ha un perill, però també pot servir per fer que les societats siguin més obertes, justes, dignes i acollidores. Una Europa tancada a les migracions és una Europa perillosament destructiva, no per als que volen venir, sinó per als que hi som. El que toca la porta per entrar té tot el dret de fer-ho. Som nosaltres que hem de decidir si obrim o deixam tancat. Ara bé: hem de tenir clar que les societats que no obrin les seves portes s’empresonen a elles mateixes i s’acaben destruint.