La Barcelona tremendista
Per no semblar una iaia rondinaire m'havia proposat fer un article en positiu. Però Valentí Puig es preguntava fa poc a La Vanguardia per què Barcelona és cada dia més freaky i menys glamurosa. I repassant els últims xous que he vist, no m'he sabut contenir. Ell creu que perdem glamur per falta d'il·lustració, però per mi patim aquesta tirania dels tatuatges, les pepes pintades i el vodka Smirnoff perquè hem perdut el sentit de la transgressió. Penso en Voices , que Calixto Bieito ha dut al Romea. Pel que fa a desgràcies, l'obra és completa: hi surt un càncer, un noi ofegat, una mare amb el fill mort. Hi surt una bagassa que no para de treure's calces mentre informa al públic que desenes d'homes li han tastat el cos. I no podia faltar-hi, és clar, una parella cardant a dalt de l'escenari amb uns gestos força desagradables. Em preguntava, des de la butaca, quan devia morir l'última catequista capaç d'escandalitzar-se amb tot allò.
Que Franciso Umbral parlés de pits i conys tenia sentit. Primera, perquè si tens la seva gràcia t'ho pots permetre tot. Després, per contrast, perquè els diaris són aparadors de gravetat i beateria. I encara perquè, per ser transgressor, ell feia servir l'humor i no el tremendisme. El tremendisme dels que no hem patit cap guerra és l'últim recurs per impactar un públic infantil, festiu, poc reflexiu i sense imaginació. Si rumies una mica, ja la veus, la part tràgica de la vida. I no sempre es troba en les hecatombes -de fet, les grans tragèdies les vivim mig zombis-, sinó en les petites contrarietats i limitacions. Només un públic completament buit i frívol necessita un càncer o una nena violada per patir un sotrac. El glamur és pòsit, equilibri entre el drama i la seva ensenyança. El tremendisme és una diarrea d'emocions que arriben, remouen la panxa i es perden vàter avall.
¿S'imaginen que van a veure una obra de teatre on dos casats s'enamoren, es plantegen deixar les seves respectives parelles, fins que al final es fan enrere i… ja està? A la Barcelona tremendista li semblaria vulgar, perquè a la vida real no ho viuria com un drama. I un públic que no pateix la pròpia llibertat, que per falta de límits esdevé una massa amorfa, ens pot omplir de Sónars i de petards, pot fer rondinar les iaies, però no pot fer de Barcelona cap ciutat glamurosa.
