De Barcelona a Nova Zelanda en cadira de rodes

Barcelona.Per Albert Casals, "Tot és possible" no és un eslògan de Nike, sinó un modus operandi . Quan era petit, la leucèmia va arrabassar-li part de la infantesa i el tractament li va debilitar les cames fins que es va quedar en cadira de rodes. Però això no li ha impedit viatjar per tot el món sense ajudes ni diners, abandonant la confortable seguretat de la família per la incertesa de la carretera, a mercè de l'atzar i l'amabilitat dels estranys. Per la Xina, Sud-amèrica i l'Orient llunyà, colant-se als vaixells de línia o fent autoestop, dormint en qualsevol parc o en cases de desconeguts.

El documental Món petit , que s'estrena als cinemes comercials, descriu un d'aquests viatges: una ruta amb destí al far d'East Cape, a Nova Zelanda, als antípodes exactes de la casa de l'Albert, un objectiu simbòlic del seu anhel incontrolable d'anar més enllà, d'explorar nous països i continents, empetitint les distàncies que separen el món. No viatja sol: l'acompanya Anna Socias, la seva xicota, i una càmera digital amb què tots dos van enregistrar -quan van poder- moments d'intimitat, de patiment, d'incertesa i, sobretot, d'alegria exultant.

"El viatge en realitat és una excusa per parlar d'altres coses", afirma Marcel Barrena, el director del documental. "Si l'Albert pot anar de Barcelona a Nova Zelanda en cadira de rodes i amb només vint euros, què no podem fer nosaltres? Què no pot fer un país?" Casals se'l mira amb uns ulls ben oberts i relativitza les paraules del seu amic amb una rialla cristal·lina. "Jo tinc clar que tot és possible en el pla individual, però no sé com es trasllada això al pla social", diu amb una gran rialla.

Positivisme a prova de bombes

No calen més de cinc minuts de conversa amb Albert Casals per constatar que el positivisme a prova de bombes que exhibeix a Món petit, una actitud irreductible davant l'adversitat, no és cap posat. A Indonèsia, per exemple, es va posar malalt i va faltar poc perquè morís. L'Anna va parar un cotxe i se'l va endur a un hospital on van salvar-li la vida amb un injecció d'adrenalina. Si hagués arribat cinc minuts després no ho hauria pogut explicar. I tanmateix, en el documental, l'Albert ho resumeix exclamant "Quina experiència més bonica". Com s'explica aquesta reacció? "Va estar bé, són coses que passen. Però no és el pitjor que m'ha passat en un viatge. Un cop vaig caure a l'aigua d'una llanxa de contrabandistes, mentre creuàvem la frontera entre Colòmbia i el Panamà per mar enmig d'una tempesta. Per sort, es van tirar a l'aigua i em van rescatar. Són coses que passen. Viure una experiència original i diferent em dóna més informació sobre la vida i, com més coses saps, més alternatives tens", afirma.

Ara bé, positivisme no vol dir inconsciència. Per ell, dormir al ras és un risc controlat. "A algú que dorm en un parc no el robarà ningú perquè no suscita la impressió de tenir diners. Quan viatges sense diners convius amb la gent del lloc. En realitat és molt més segur", conclou.

Desmuntar alguns tòpics

Món petit alterna el periple de l'Albert i l'Anna amb entrevistes a la seva família i amics, oferint una visió externa de la vida de l'Albert, però sobretot del que significa estimar algú que s'exposa a la vida de la manera que ho fa ell. La mateixa Anna ho pateix durant el viatge i es desespera quan veu que no té l'ànim del seu xicot. "En el fons no és difícil seguir-li el ritme, però haig de posar-hi de la meva part. Anar amb ell m'ha ensenyat moltes coses, he canviat molts punts de vista", diu.

"És que el que pretén el documental és fer pensar", diu Barrena. "Potser algú s'adona que les coses poden ser d'una altra manera i desmuntem alguns tòpics. Per exemple: es pot viatjar sense diners? ¿Una noia guapa es pot enamorar d'un noi en cadira de rodes? ¿Uns pares poden permetre que els seus fills voltin pel món d'aquesta manera?"

L'Albert valora positivament l'experiència de rodar el documental, però no ho pensa repetir. "És complicat viatjar amb càmera. En alguns països contradiu el fet d'estar fent un viatge sense diners". Però amb càmera o sense, els viatges continuaran. "D'aquí poc marxaré a Rússia i després a Corea del Sud", diu. I mentre fa petit el món, el seu somriure s'eixampla.