Barbet Schroeder: “El meu món personal és privat; quan faig cine, explor el món”

PalmaBarbet Schroeder (Teheran, Iran, 1941) és un dels noms potents del cinema mundial. Ha vingut a Mallorca per presentar, en el marc de l’Atlàntida Film Fest, la seva nova pel·lícula, El venerable W. Ofereix un retrat del monjo budista birmà Ashin Wirathu, un dels instigadors de l’odi, la persecució i la violència contra els rohingyes, la minoria musulmana del país. Amb General Idi Amin Dada (1974) i L’advocat del terror (2007), el documental configura una contundent Trilogia del mal. Abans de començar a parlar, Schroeder em demana sense manies si he vist la pel·lícula.

Segons una idea força general, almenys a Occident, els monjos budistes encarnen algunes de les millors virtuts de la humanitat. Vós mostrau uns monjos budistes que trenquen amb aquesta imatge. Es pot dir que heu fet el retrat d’un tipus de mal molt singular?

El mateix que passa a Myanmar passa també a Sri Lanka. I el que és pitjor és que els budismes d’aquests indrets són els més propers a la paraula de Buda. Per això he posat a la pel·lícula citacions de Buda. Ara: això es pot fer amb qualsevol religió. Totes tenen coses bones i coses terribles. Hi ha frases de Jesucrist que et fan plorar de l’emoció, però al mateix temps durant l’Edat Mitjana, amb l’excusa de lluitar a les croades per recuperar Terra Santa, molts cristians massacraven els jueus d’Europa. L’Islam també és ple de frases dolces, precioses, magnífiques. Però després... Amb els budisme passa el mateix. El que passa és que hi ha perversions que semblen més difícils d’acceptar.

Quin era l’objectiu de rodar el documental?

Volia entendre com un budista podia ser la causa d’un genocidi. En les pel·lícules de la meva Trilogia del mal sempre em centr en un personatge concret: el dictador ugandès Idi Amin, l’advocat Jacques Vergès i, aquí, Virathu. Tenir un personatge és fonamental per tractar dramàticament d’un tema, perquè el mal sempre és humà. Mai no és abstracte. Ni tampoc animal.

Són tres personatges molt diferents.

Sí. Són tres cares del mal. Sobre el mal, se’n poden fer milers de pel·lícules.

Com descriuríeu Ashin Wirathu?

Com un petit Hitler, però més intel·ligent. Somriu sovint, és dolç, sembla molt pacífic i no té cap problema per respondre-ho tot. No li fan por les preguntes incòmodes.

San Suu Kyi, l’activista antidictadura militar que va ser guardonada amb el premi Nobel de la pau el 1991, que des del 2015 ha tingut importants càrrecs al govern i que sovint ha estat acusada de connivència amb la persecució dels rohingyes, surt només uns segons al documental.

Tampoc no hi surten els militars. Ella és un instrument dels militars. Els fa de relacions públiques. Va ser ella qui va aconseguir que el papa Francesc visitàs el país. Que hi anàs i no parlàs gaire. Va ser un èxit. Al final, el papa sí que va fer una breu referència als rohingyes, perquè tot plegat era massa escandalós per no dir-ne res.

Canvia la vostra actitud creativa si feis llargmetratges de ficció o documentals?

No. Tant en un cas com en l’altre, sempre em document moltíssim. Intent ficar-me en la història i en els personatges. I entendre’ls. Tant en un cas com en l’altre, sempre em centr en el present. Mai no m’ha interessat reconstruir el passat des de la ficció. M’agrada tenir la veritat documental davant la càmera: per això no he fet pel·lícules d’època ni tampoc ambientades en el futur.

Heu tingut una vida molt nòmada: l’Iran, París, Eivissa, Hollywood, Colòmbia... Aquest nomadisme personal ha influït en la versatilitat de la vostra filmografia?

Crec que sí. Però no m’agrada parlar de mi com d’algú que té uns temes propis i singulars. No vull ser presoner d’un món personal. El meu món personal és privat. Amb les meves pel·lícules, explor el món.

Heu tingut un vincle estret amb Eivissa, no és cert?

La meva mare hi va comprar una casa a principis dels 50. La primera vegada que hi vaig anar tenia 12 anys. Eivissa va ser la descoberta de la vida, del sol, de l’amor. Tot i que jo anava a escola a París, venia molt sovint i hi passava llargues temporades. Dues de les meves pel·lícules, More (1969) i Amnesia (2015), passen a Eivissa. La meva mare, que va morir la setmana passada als 102 anys, va viure els seus darrers 20 anys a l’illa.

És cert que la vostra mare, Úrsula, va ser una bona amiga de l’escultor català Apel·les Fenosa i de la seva esposa?

Sí. Eren molt amics. Ara us ensenyaré una foto de la meva mare posant davant Apel·les mentre ell l’esculpeix. Jo també el vaig conèixer. Parlant amb ell vaig aprendre moltes coses sobre Barcelona i l’anarquisme. La meva mare parlava català.