ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Banderes de paper

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

De fillet, sabia que havia arribat el dia pel renou que feien les banderetes de paper. Ca meva era a Ciutadella. Al carrer Sant Miquel, on hi havia, i hi ha, un centre catequístic. Amb la seva església, el seu centre social, biblioteca, bar amb billar i, fins i tot, un petit teatre, on des de fa anys es representa cada Nadal ‘Els Pastorets’. És el centre catequístic Sant Miquel, del carrer Sant Miquel, així que per Sant Miquel hi ha festa gran.

En aquells anys, els meus primers d’EGB, i abans, al meu germà petit i a mi, ma mare sempre ens feia anar a dormir prest. Tan prest que a finals de setembre, encara era de dia, i tant prest, que voluntaris del centre catequístic encara no havien penjat les banderes que decorarien el carrer per commemorar el dia del seu sant. Dormíem a l’habitació que donava al carrer i, el matí del 29 de setembre, sentia el murmuri que, mogudes per la brisa, produïen a molt poca distància del meu llit les banderetes col·locades el vespre abans. El vent les feia ballar i cantar. Era una música suau que semblava composta per ajudar-me a despertar els matins i que, sense variar ni una nota, també servia per adormir-me els vespres. Depenent de la força del vent canviava un poc el to i el volum de la melodia. Però el timbre d’aquell soroll, el matís que identificava aquell material, era sempre el mateix. Era renou de banderes de paper.

El primer que feia era obrir la persiana i mirar per la finestra, que era just un pam per damunt els fils dels quals penjaven les banderetes. De forma triangular quasi sempre. Algunes vegades rectangulars. Però sempre de paper. Les mirava des de dalt una bona estona, les podia tocar, i ho feia, només estirant la mà des de la finestra. Després em vestia ràpidament i sense berenar sortia de casa. Vist des de baix era diferent. El renou, la música d’una sola nota que produïen, no sonava igual. Des del nivell del carrer em fascinava l’efecte òptic de quan corria d’un cap a l’altre. Mirant amunt, podia veure el cel perfectament entre les files de banderetes que travessaven el carrer fermats als enfronts de les cases, però si mirava enfora, cap a un extrem, semblava que s’ajuntaven fins a tapar del tot la visió del cel.

Per mi tot allò tenia una part de màgia i misteri. Mai no tenia clar quan passaria, perquè no en recordava la data exacta, i mai no havia vist ningú quan decorava el carrer. Així que sempre m’agafava de sorpresa.

Aquell mateix dia, al capvespre, després de la missa que se celebrava a la petita església dedicada al sant, a pocs metres de ca meva, el club parroquial organitzava jocs al carrer. Tots els fillets del redol hi participàvem. També en venien d’altres carrers de Ciutadella. La bandereta, carreres de sacs... Es penjava una “ensortilla”, com la de Sant Joan, però de cartró, i l’havíem d’enfilar amb un pal de granera a lloms d’una bicicleta. De la marca BH quasi totes, algunes, poques, tipus Bici Cross, amb les rodes gruixudes i el seient llarg i corbat. També fèiem carreres duent una patata dins una cullera agafada entre les dents i lluitàvem dalt un banc estret pigant-nos amb coixins. Jo sempre queia en el primer atac. De fet, no record haver guanyat mai a cap competició, però igualment era una gran festa. El meu joc preferit era el de donar de menjar una galeta mullada en xocolati, amb els ulls tapats, a un altre fillet que s’asseia davant. Ell també, sense veure res, intentava fer el mateix amb tu. Acabàvem bruts de xocolati fins a les orelles, ja que, normalment, no posàvem gaire ganes a encertar la boca del company; era més divertit fallar.

Tot davall les banderes de paper. Cada 29 de setembre durant molt de temps.

Un any no vaig sentir el xiuxiueig que m’anunciava el matí de Sant Miquel. Quan vaig obrir la porta del carrer sense saber el dia que era, vaig veure que les banderetes estaven penjades. Bufava un vent fluix que les hauria fet sonar com cada any. Però havia plogut. El que penjava dels fils era una pasta informe que anava caient en petits pilots damunt l’emmacat.

El capvespre, va continuar plovent i els jocs que sempre ocupaven el carrer es van fer en una sala del club. Clar, no vam poder menjar xocolati perquè aquell lloc no es podia embrutar. Tampoc no vam penjar cap “ensortilla” ni van venir fillets d’altres carrers. Mentre vam ser dins no va aturar de ploure i el que quedava de les banderetes de paper continuava caient damunt l’aigua que corria i anava deixant el paviment net. Quan vam sortir, el carrer estava només decorat per un fil quasi invisible que recorria en zig-zag el carrer d’un cap a l’altre. També hi quedaven algunes restes de pasta de paper de diferents colors a les voreres.

L’any següent no va ploure i em vaig tornar a despertar amb la remor de les banderetes. Però no era el mateix soroll. No sonava igual. No tenia el ritme constant ni el to cruixent de sempre. El so era tou, clarament perceptible però transparent i llis sense forma ni matisos. Sense música. Evidentment era el so de les banderes, però era diferent. Vaig obrir la finestra i dels fils enganxats just davall jo, no hi penjaven banderetes de paper, eren de plàstic.

Aquell capvespre els jocs es van tornar a fer al carrer. Però ja no van tornar els fillets dels altres barris que havien vingut sempre. Hi havia molts al·lots, tots del club, i s’ho passaven bé. Cap d’ells no havia notat que la música que acompanyava els seus crits no era la mateixa. Jo aquell any no hi vaig participar. No em venia de gust embrutar-me els cabells de xocolati ni barallar-me a coixinades, tot i que aquell any podria haver guanyat, era més alt que els altres. Vaig agafar la meva BH i vaig anar a jugar a un altre carrer, amb altres fillets. Mentre sortia de casa, des del portal, a certa distància dels que jugaven com si no hagués canviat res, mirava les banderetes de plàstic i pensava que si la pluja no les podia fer malbé, una bona tramuntanada sí les faria volar i enviar-les ben lluny. Tal vegada, pensava jo, les banderes de paper aguantarien millor la força del vent.

No va bufar la tramuntana ni les banderes van tornar a ser de paper. El renou mai no va tornar a ser el mateix.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF