DANSA

Ballant la bellesa i el desconsol al MNAC

Sílvia Pérez Cruz i Andrés Corchero comparteixen un espectacle al museu

L’ambició artística i la intenció d’anar més enllà de l’embadaliment estètic sovintegen en la primera edició del Festival Clàssics. Ho demostren propostes com la que ahir (i avui) van desplegar Sílvia Pérez Cruz i Andrés Corchero a la sala de la cúpula del MNAC, allà on el Mural per a IBM de Miró dialoga amb escultures de Clarà, Clarassó, Casanova i Llimona. Per a l’ocasió, a més, l’artista de Palafrugell va triar quatre pintures del museu amb les quals podia reforçar la idea de relativitat de la bellesa, punt de partida conceptual per lligar una reflexió sobre la representació de la bellesa i de la vellesa, especialment adient en un entorn com un museu d’art, allà on tants homes han consagrat belleses que de tan canòniques esdevenien totalitàries.

La tria de les pintures tenia tota la intenció. Hi ha la bellesa inquietant, misteri burgès i bohemi, del Retrat de Maria Sampere, dona del pintor, de Francesc Pausas. Hi ha la marca del temps en els cossos del Nu masculí, de Josep Triadó, i de ¡Fue un artista!, de José García Ramos. I també hi ha la bellesa abandonada del nu femení de l’estudi per a Flors desfullades, de Ramon Casas. Entre escultures, pintures i mural van ballar tots dos i va cantar ella, unes vegades sense amplificar i d’altres (davant del Miró) manipulant textures electròniques que suggerien com de bell pot ser el soroll, també quan és estripat i fins i tot molest. Altres belleses són possibles, i així ho van expressar en una improvisació coreogràfica de 40 minuts i amb una part del públic assegut en coixins al centre de la sala i l’altra part en cadires formant un semicercle.

La inspiració formal de la coreografia posada en escena per Corchero ve de la dansa butoh, la catarsi gestual desenvolupada per reparar les ferides provocades per la bomba atòmica en la societat japonesa. Tanmateix, no hi va manar la solemnitat ni la gravetat, sinó una estètica menys abrupta que juga amb els codis de representació de l’art. Per exemple, tot va començar amb Corchero fent ballar Pérez Cruz com si ella fos un titella, recordant potser la manera com l’home artista ha tractat i dominat la dona en la història de l’art. Després, ell va ballar amb el Desconsol de Llimona, com l’artista lliurat al cos femení esculpit, mentre ella, com la Sargantain de Casas però vestida de dol, improvisava melismes al costat de la pintura de Pausas.

Impressionant a pèl

El primer canvi de relat va arribar quan Pérez Cruz va acompanyar la decadència del cos que simulava Corchero davant el nu de Triadó. Camí de l’abstracció mironiana, ell va anar desapareixent i ella va plorar l’absència cantant a pèl Contigo en la distancia. Va ser el moment més intens de l’espectacle, només superat per la part final, quan Pérez Cruz va cantar el vals peruà Mechita fins que Corchero va tornar per convertir-la novament en un titella, tancant d’aquesta manera el cercle de dominació.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF