Bach troba bona companyia amb l’Ensemble Pygmalion
La bellesa tímbrica, la seguretat tècnica i l’escalf comunicatiu de les 26 veus van ser els fonaments d’unes versions riques en accents i colors
BarcelonaRaphaël Pichon L’AUDITORI 11 DE DESEMBRE
Els amants de la música antiga estan de festa major. Una setmana després que una patum com Philippe Herreweghe s’endinsés en la música d’un dels antecessors de Bach, L’Auditori convidava una de les formacions més rellevants entre les darreres fornades, l’Ensemble Pygmalion. L’eix del programa eren els sis motets de Bach, al voltant dels quals Raphaël Pichon, el fundador del grup, va situar peces d’autors diverses generacions anteriors, com Giovanni Gabrieli i Hieronymus Praetorius, en un exercici apassionant de miralls, influències (l’ús del doble cor) i correspondències espirituals. Un exercici que no va tenir res d’estèril, gràcies tant a la pertinència de la tria com a la interpretació superlativa dels Pygmalion.
La bellesa tímbrica, la seguretat tècnica (els melismes més fulgurants no eren cap obstacle) i l’escalf comunicatiu de les 26 veus (amb el discret, en el millor sentit del terme, acompanyament de quatre instrumentistes) a les ordres del director francès van ser els fonaments d’unes versions riques en accents i colors. Amb mà flexible, Pichon va modelar cada peça per reforçar, sense subratllats sobrers, el sentit del text. El caràcter exultant de Singet dem Herrn ein neues Lied i Lobet den Herrn, els motets que emmarcaven la vetllada, va tenir el seu apropiat contrapunt en la creixent angoixa de l’arrencada de Komm, Jesu, Komm, però també hi va haver moments d’una delicadesa que no semblava d’aquest món (el coral Gute Nacht, o Wesen del motet BWV227). La propina va ser d’una lògica incontestable, el motet de Mendelssohn Mitten wir in Leben sind, moment en el qual les pedres es van acabar de fondre davant l’excelsitud de l’Ensemble Pygmalion.
