L’ESCANDALL

Avui tampoc no vindrà. Demà?

Manacor/Principal.- Godot tampoc no va arribar a Mallorca i, per tant, ens toca continuar esperant un demà que mai no arriba, perquè quan pensem que ja és aquí, aleshores ja és avui i torna a quedar un altre demà, inabastable. I així cada dia, a cadascun de nosaltres, com un dia de la marmota del qual no ens adonem ni poc ni gens, pensant que Beckett feia absurd. Els trenta anys de la mort de Samuel Beckett i el naixement de la sala del mateix nom són d’alguna manera els responsables d’aquesta nova versió del clàssic contemporani per excel·lència. Una commemoració per celebrar ambdós esdeveniments, tot i que no seria necessària cap data excepcional perquè algú ens posés cada cert temps davant d’aquest mirall deformat i esperpèntic, o no tant, de la nostra existència. També de la vostra, perquè està clar que tots som Estragó i Vladimir i Bozzo o Lucky, depèn, personatges paradigmàticament humans, que semblen fruit de la imaginació del geni irlandès, malgrat que és un minuciós i precís exercici d’observació, una acurada dissecció de la realitat més quotidiana i universal.

La novetat d’aquest muntatge és la traducció, a càrrec de Josep Pedrals, que explica perfectament i amb molt detall en el programa de mà. Un programa de mà de primer nivell i una traducció que ens apropa encara més a la humanitat dels protagonistes i en cap moment pretén un joc diferent del que proposa l’autor. Cert que Beckett ho deixa tot ben especificat, sense donar marge a les interpretacions, cosa que facilita la tasca del director i dels actors, però no és menys cert que aquests ho han de posar tot sobre l’escenari perquè tot rutlli com toca, perquè les paraules siguin properes, reconeixibles, i els silencis, un cruel reflex de les nostres mancances. Ferran Utzet ha emmarcat la història dins una caixa, com si fos una pantalla, com si fos aquest mirall ‘beckettià’. Pol López, Nao Albert, Aitor Galisteo-Rocher i Blai Bonet Sanagustín no ho fan molt bé, ho fan molt millor, i tots junts ho converteixen en el que és: una obra mestra perfectament elaborada. Una lliçó de bon teatre, del millor.

Auditòrium.- Tubular bells és el títol que va fer famós Mike Oldfield, però també el naixement d’un nou tipus de música, anomenada new age. Amb ella va veure la llum ni més ni menys que Virgin, el segell discogràfic de Branson, en un moment en el qual el compositor havia quedat poc més que tirat i famolenc després que Kevin Ayers dissolgués la seva banda, The Whole World, per anar a situar Deià en el mapa de la psicodèlia. La relació, per tant, entre Oldfield i Mahler va una mica més enllà del fet que ambdós utilitzassin les campanes tubulars o la mandolina i la guitarra espanyola per a una estranya i grandiosa composició. La seva situació personal en aquells moments era, com a mínim, complicada, difícil, i de ben segur immens el bull interior. Que varen ser innovadors no n’hi ha cap dubte. La setena de Mahler, amb fins a cinc moviments, va capgirar totes les normes i regles de la música simfònica. Ningú no sap què volia explicar el ‘bohemi’ compositor amb aquest aquelarre d’instruments gens habituals, com les campanes tubulars, els picarols i altres estris de percussió, o la mandolina, la guitarra... canvis de tonalitat sense cap lògica establerta o atonalitats que semblaven llançades des de l’abstracció més absoluta, però que finalment quedaven perfectament imbricades dins el conjunt. Potser no volia explicar res. Potser tot sorgia d’un estat d’ànim incontrolable, de les passions que el torturaven sense compasió i al mateix temps li subministraven l’únic aliment de la seva existència, o tal vegada es tractava d’una lluita aferrissada amb ell mateix per treure de dins el seu cap bona part de la història de la música o reivindicar alguns dels seus referents, Wagner, Txaikovski, Richard Strauss... o fins i tot Lehár. Ves a saber. La setena simfonia de Gustav Mahler és com el mandala de Matti Klarwein, on hi cap tot i no hi sobra res.

Vuitè concert de la temporada, amb Pablo Mielgo al capdavant de la Simfònica i l’Acadèmia. Cent músics, si fa no fa, sobre l’escenari, que varen interpretar l’única peça del programa amb tots els seus colors i matisos, que no són pocs, transitant la laberíntica composició ara amb delicadesa ara amb vehemència, on cada moviment sembla que tingui autonomia pròpia i tot plegat resulta majestuós. Sonates, marxes, rondós... cohabitaren en perfecta harmonia per al lluïment del talent de la nostra Simfònica, individualment i en conjunt. Tot plegat un foll ‘in crescendo’ de gran magnitud. Vuitanta minuts que passaren com una exhalació.

PS: En la mort de George Steiner. Deia que la música “ofereix millor companyia que la pròpia”. Un home que sabia de tot, i molt.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF