‘La zanja’
SALA VILLARROEL 3 D’ABRIL
SALA VILLARROEL 3 D’ABRILLa relació entre la conquesta de Francisco Pizarro i les explotacions de multinacionals en terres índies de Sud-amèrica pot semblar remota, però té un element comú que queda palès en la primera escena de la magnífica creació de la companyia Titzina: l’or i la cobdícia van junts. Evocant la conquesta espanyola com a teló de fons i la paradoxa que les societats no han canviat gaire, Titzina aixeca una història contemporània sobre la confrontació cultural de dos mons a través de la relació entre el delegat d’una gran empresa i l’alcalde d’una comunitat índia. El primer promet un gran futur a canvi de permetre una explotació minera per buscar or que ràpidament derivarà en la contaminació del medi per mercuri. Ficció? Potser, però fa sis mesos la multinacional Chevron Texaco va ser condemnada per la Cort Suprema de l’Equador a pagar una milionària indemnització als pobles indígenes per una explotació petrolífera que ha contaminat els rius. No pagaran, esclar: si uns tenen un advocat, l’empresa n’hi posarà cent.
La zanja té alguna cosa d’aquell teatre independent poderosament artesanal i amb un fort compromís social i humà que brollava en les obres dels anys 70 i 80 però, i no és intranscendent, en una proposta molt ben pensada, condimentada i estructurada i amb dos excel·lents actors, Diego Lorca i Pako Merino, que incorporen una varietat de personatges amb naturalitat, senzillesa i un humor negre marca de la casa.
La zanja és una mirada trista sobre l’ésser humà ja sigui occidental o indi, tant se val. El forà pot pensar en matar per assolir el seu objectiu, però seran els mateixos indígenes qui s’encarregaran de la feina bruta. Titzina ho mostra amb un espectacle deliciosament contemporani i provocadorament clàssic.
