Auditòrium.- Pierre Boulez explicava per què compondre obres destinades a ser renovades en cada execució dient que li semblava que un desenvolupament fixat d’una manera definitiva ja no coincidia amb el pensament musical contemporani, que caminava cap a un descobriment permanent a causa de la mateixa evolució de la tècnica musical. Aquesta evolució el va dur a les sonates, i una d’elles, la primera, va ser amb la qual Haochen Zhang va obrir la segona part del concert que va oferir dimecres passat. Mai no havia escoltat sobre un escenari la música per a piano de l’avantatjat deixeble d’Olivier Messiaen, sobre la qual el pianista xinès va fer un petit parlament explicant que era una peça dramàtica, molt poc habitual als repertoris, i jo diria que gens habitual. La Sonata núm. 1 no dona moltes opcions per a la relaxació, va sonar contundent, expeditiva i amb la intensitat que mereix la composició, farcida de silencis i notes enlairades que creaven una atmosfera si més no especial, diferent. Un luxe i una lliçó de coratge i amor a la música, al seu llenguatge, i la prova que mereix una difusió més acurada i sense concessions. No va ser l’única sorpresa del vespre. Continuant amb les sonates, la primera peça que va interpretar la signava qui tampoc no té un lloc preponderant a les llistes dels més interpretats, com és el cas del també innovador i investigador Leos Janacek, uns dels cappares de la música contemporània, de qui va interpretar Entre les brumes, composició delicada, subtil i corprenedora que anunciava un concert difícilment oblidable, en què no varen mancar els més clàssics, com ara Robert Schumann, de qui va interpretar la no menys angoixant i bella Fantasie Op. 17, que va servir per recaptar fons per al monument que Liszt volia dedicar a Beethoven. I Franz Liszt , amb la Sonata en si menor, va ser l’encarregat de posar punt i final amb aquesta arrodonida mostra de virtuosisme elevat a la màxima expressió. Bis de Debussy i a casa sense tocar amb els peus a terra.
Auditòrium.- Sense temps material per haver recuperat l’alè, començà dijous la temporada de la Simfònica amb l’anunci que Mielgo continua dos anys més i sobre l’escenari Leonard Slatkin, una batuta de primer nivell al capdavant de la nostra orquestra per començar a commemorar el cinquantè aniversari de la construcció de l’emblemàtic edifici que va inaugurar ni més ni menys que Herbert von Karajan un 3 de setembre de 1969. Conten que el famós director, quan va arribar, es va situar al centre de l’escenari va picar un sol cop les mans i va exclamar: “Té bona acústica”. Amb aquesta bona acústica Leonard Slatkin va ser el gran protagonista de la funció. Va aplaudir els seus músics i els mestres també l’aplaudiren amb fruïció. Emocionant. Aquest podria ser el resum del primer concert de la temporada, però també és de justícia destacar la versatilitat de la Simfònica, que començà amb Berstein, de qui es continua celebrant el centenari, amb l’obertura de Candide, que es podrà veure i escoltar el mes que ve al Liceu, una peça amb tots els trets característics del compositor, ritme i elegància. El segon plat l’ Adagio per a corda, de Cindy McTee, present a l’auditori i que va sortir a saludar tot just acabada la interpretació de l’harmoniosa i equilibrada composició. Amb Haydn i la Simfonia núm. 70 en re major va finalitzar la primera part del concert. A la segona, una Simfonia núm. 4 op. 98 en mi menor, de Johannes Brahms, que va fer esclatar l’Auditòrium en aplaudiments. No era per menys. La interpretació del segon i tercer moviment tan sols es pot qualificar d’antològica.
