De dos artistes de talent com Ainhoa Arteta i Josep Bros se n'espera sempre el millor. El llistó de qualitat, per tant, ha d'estar sempre en el punt més alt, i no hi va ser en el concert que van oferir al Palau, en l'única cita operística del Festival del Mil·leni. No va ser un mal concert, però el que podria haver estat una vetllada plena d'emoció es va quedar en un concert previsible i, en alguns moments, discret.
Les causes? D'entrada, la manca d'ambició de la proposta: una selecció de pàgines d'òperes i sarsueles conegudes, sense espai per a la sorpresa. Després, la limitació artística que suposa conformar un acompanyament pianístic. S'ha d'aplaudir la solvència del pianista Marco Evangelisti, però escoltar àries i duos d'òperes com Simon Boccanegra , de Verdi, i Roméo et Juliette , de Gounod, de gran refinament orquestral, amb piano i en un escenari de les dimensions del Palau, resulta decebedor.
Bros, que va escalfar motors amb peces de Denz i Massenet, va mostrar una impecable línia de cant i un refinat fraseig, encara que alguns aguts van sonar destemprats. Arteta, que va consagrar a Albéniz la seva primera intervenció, va captivar amb una veu de gran bellesa que ha guanyat intensitat i força expressiva.
No es va omplir el Palau, i el repertori més aplaudit va ser la sarsuela, amb títols tan coneguts com Doña Francisquita, de Vives; El caserío, de Guridi, i ja en les propines, La taberna del puerto , de Sorozábal; La tempranica , de Giménez, i Luisa Fernanda , de Moreno Torroba. Fins i tot l'èxit, moderat, va ser previsible perquè en cap moment Arteta i Bros van creuar aquella línia que converteix un simple concert en una vetllada memorable. Una altra vegada serà.
