Publicitat
Publicitat

85A EDICIÓ DELS PREMIS DE L'ACADÈMIA DE HOLLYWOOD

'Argo' es proclama vencedora en els Oscars més musicals

Els 10 moments més destacats de la gala del triomf del 'thriller' polític de Ben Affleck

Només tres Oscars, els de millor muntatge, guió adaptat i pel·lícula, va necessitar Argo per proclamar-se triomfadora de la 85a edició dels Oscars. Amb un premi més, La vida de Pi va donar la sorpresa de la nit quan el seu director, Ang Lee, va arrabassar a Steven Spielberg l'estatueta al millor director. I Anne Hathaway es va endur el premi més cantat -mai més ben dit- de la nit.

La remuntada de Ben Affleck

"Fa uns anys era el protagonista d' Una relació perillosa , ara és un dels directors més respectats del negoci i d'aquí sis mesos començarem a dir-li Benjamin Affleck". Així resumia Seth MacFarlane diumenge a la nit la remuntada d'Affleck: d'objectiu favorit dels tabloides i actor sense crèdit que encadenava fracàs rere fracàs a rei de Hollywood en només sis anys. En un discurs accelerat, l'actor i director va tenir un record per a l'Oscar que va guanyar amb L'indomable Will Hunting . "Fa uns 15 anys jo era aquí i no sabia el que em feia. Era un nen. I creia que no tornaria mai. Però ara sóc aquí. A la vida no importa que et tombin, el que importa és aixecar-te després".

MacFarlane, un Ricky Gervais sense verí

"I el desafiament per fer riure Tommy Lee Jones comença ara!" Amb un somriure de Jones -la cara de pomes agres per excel·lència dels últims Globus d'Or- va arrencar el monòleg de Seth MacFarlane, que debutava com a presentador de la gala. No van faltar bromes políticament incorrectes: "Quvenzhané Wallis és tan jove que encara li falten 16 anys per ser massa gran per a George Clooney", va etzibar. Però, tot i fer emprenyar el públic en algun moment ("John Wilkes Booth, l'assassí de Lincoln, és l'únic actor que realment es va ficar a la pell del president"), MacFarlane no va tenir mai el verí de Ricky Gervais o la brillantor de Tina Fey i Amy Poehler. Pel que fa a mestres de cerimònies, els Globus d'Or encara guanyen per golejada. El millor moment de MacFarlane va arribar amb el número musical We saw your boobs , una enumeració dels topless cinematogràfics de diferents actrius -amb menció especial per a Kate Winslet-, que semblava extret d'un episodi de Family guy .

I l'Oscar és per a... Michelle Obama

La sorpresa de la nit va arribar quan Jack Nicholson, que presentava l'Oscar a la millor pel·lícula per vuitena vegada, va donar pas a una connexió en directe amb la Casa Blanca que segella la complicitat entre Hollywood i l'actual administració. Michelle Obama va aparèixer llavors a la pantalla per lloar les pel·lícules nominades en un discurs molt políticament correcte, i després va anunciar la guanyadora. La primera dama dels Estats Units, per cert, havia fet campanya en favor d'una de les candidates, Bestias del sur salvaje , que va marxar dels Oscars sense cap premi. El marit de Michelle, en canvi, va escombrar cap a casa donant suport a Lincoln .

El retorn de Streisand i el cor de 'Los miserables'

El publicitat retorn de Barbra Streisand als Oscars es va quedar en anècdota. Al final del muntatge necrològic de cada any la cantant va sortir a interpretar The way we were en homenatge a Marvin Hamlisch, el compositor del tema i amic íntim. Més convincent va ser la triple actuació musical que va convocar a l'escenari primer Catherine Zeta-Jones -amb un All that jazz elèctric però sospitós de playback -, després Jennifer Hudson -la Rosa de España nord-americana- i, finalment, el càsting de Los miserables -figuració inclosa- interpretant a cor què vols One day more . MacFarlane ho va resumir a la perfecció: "Si la cerimònia no era ja prou gai..."

L'homenatge aigualit a James Bond

Sense la trobada somiada dels sis actors que han fet de James Bond, l'homenatge a l'agent 007 va quedar una mica aigualit. Adele va cantar el tema principal de Skyfall i Shirley Bassey va fer vibrar el Dolby Theatre amb un Goldfinger potser un pèl accelerat. La festa en honor a Bond es va salvar gràcies als dos Oscars de Skyfall (muntatge de so i cançó original), els primers d'un film de la saga des d'Operació Tro (1965). Una llàstima, però, que no fossin per al compositor Thomas Newman (11 nominacions, cap Oscar) o per al director de fotografia Roger Deakins (10 nominacions, cap Oscar).

La relliscada de Jennifer Lawrence

D'acord, és una mica cruel triar la caiguda de Jennifer Lawrence -o J-Law, com tothom li diu als EUA- com un dels moments de la gala. Després d'esparracar-se el vestit a la gala del sindicat d'actors, als Oscars va patinar i es va fúmer una patacada pujant les escales per recollir el premi a la millor actriu per El lado bueno de las cosas . Definitivament, Lawrence té més traça a guanyar premis que a recollir-los, però aquest és precisament l'atractiu d'una actriu que s'ha ficat el públic nord-americà a la butxaca gràcies a la seva espontaneïtat i una matusseria encantadora.

Mark Wahlberg i Ted es fan veure

Fora de les aportacions puntuals de MacFarlane, la gala va anar escassa de sentit de l'humor. Una de les excepcions més destacades va ser l'aparició dels protagonistes del film Ted : Mark Whalberg i un Ted sobreexcitat, encaparrat a esbrinar on se celebrava l'orgia habitual de després dels Oscars. La coartada de l'ós de peluix malparlat va servir a MacFarlane -veu del personatge- per colar algunes de les perles més incorrectes de la nit, inclosa una al·lusió al lobi jueu de Hollywood.

Dues estatuetes pel preu d'una

L'anècdota de la cerimònia va arribar quan Mark Wahlberg va obrir el sobre del premi al millor muntatge de so i es va trobar amb dos guanyadors. Ràpid de reflexos, va cridar primer l'equip de La noche más oscura i després el de Skyfall . I com si res. El de diumenge va ser el sisè empat de la història dels Oscars. Un dels més recordats és el que van protagonitzar Katharine Hepburn per El lleó a l'hivern i Barbra Streisand per Funny girl , que van compartir el premi a la millor actriu del 1969.

El costat còmic de Daniel Day-Lewis

És coneguda l'obsessió de Daniel Day-Lewis per preparar els papers que interpreta i la identificació gairebé patològica amb els personatges. Fins i tot MacFarlane se'n va enfotre durant el monòleg inicial. Però diumenge, en rebre el seu tercer Oscar com a millor actor principal -el primer triplet en la història dels Oscars- per Lincoln , en comptes d'engegar el discurs solemne de torn, l'actor va començar a especular amb la possibilitat de substituir Meryl Streep com a Margaret Thatcher a La dama de ferro , i que ella el reemplacés a ell a Lincoln . Visca l'humor absurd inesperat.

Quentin Tarantino i la seva veïna

"Quina gràcia, la Charlize és la meva veïna!" passarà a la història com una de les frases més absurdes que ha dit mai un guanyador de l'Oscar en pujar a l'escenari a recollir l'estatueta. Però és el que li va sortir de l'ànima a Quentin Tarantino en rebre l'Oscar al millor guió original per Django desencadenado de mans de Charlize Theron, la presentadora del premi. Amb la corbata fora de lloc i aspecte d'haver començat a celebrar el premi abans de guanyar-lo, insolent i llenguallarg, Tarantino va ser un dels guanyadors més còmodes a l'escenari.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF