Arcadi Volodos: “Tenim una crisi cultural i de valors generalitzada a escala mundial”

Palma“Virtuós, apassionat, sublim, narrador d’històries intenses i mons infinits...” són alguns dels adjectius que descriuen el pianista Arcadi Volodos. I és que l’intèrpret nascut a Sant Petersburg fa 45 anys no entén la música com una professió, perquè, per a ell, és la seva vida, el seu món. Per a Volodos, la inspiració i la creativitat flueixen a partir del silenci i la solitud. Dimarts vespre actua a l’Auditòrium de Palma en el marc del Cicle de Grans Pianistes organitzat per l’European Music Foundation, que té com a directors artístics els pianistes Óscar Caravaca i Man Minnie Ho.

Als qui admiram la bellesa ens diferents disciplines artístiques ens estremeix poder indagar en la vida d’un personatge com vós.

[Riu] No sé per quin motiu, som una persona normal.

Quan éreu un nin, cursar estudis de piano i música clàssica era tot un privilegi... Avui dia aquesta sensació sembla que forma part de la imaginari del passat. No ha sabut ‘vendre’ o posar-se al dia, la música clàssica? O què li passa, a la societat d’avui?

Crec que avui dia tenim una crisi de cultura general, no només de música clàssica. La gent és, en general, molt ignorant envers l’art. Avui estam connectats a la ‘generació Youtube’.

Com podem contagiar aquesta passió pels clàssics a les joves generacions?

És difícil reconquistar-les. No som ningú per dir-ho. La nostra societat i el nostre règim de consum ho causen. La gent vol consumir altres coses i la música clàssica no és el que més interessa. Hauríem d’educar els infants en els clàssics des que són petits, però no interessa. Els nins petits no tenen accés a l’art i a la bellesa. La societat no obre portes i una bona part de la culpa és de l’educació.

Tenim una crisi cultural global?

Sí, som víctimes d’una crisi cultural generalitzada. Estam perdent moltes coses per la idea boja de consumir i consumir. Tenim una crisi de valors mundial. La gent és cada vegada més ignorant i els ignorants són cada vegada més esclaus.

Aquesta crisi cultural va més enllà dels pares, de les famílies?

Va tot plegat. Està tot lligat: l’educació dels pares, de les escoles... És un problema general i greu per a la humanitat.

Encara ressona l’èxit del vostre disc Volodos plays Brahms, pel qual vàreu rebre el Diapasó d’Or 2017. Hi ha un vincle, una relació misteriosa, entre l’obra de Brahms i la vostra feina?

He estat tocant la seva música durant molts d’anys però, per poder fer-ho, s’ha de viure molts d’anys. No es pot fer un disc de Brahms tocant la seva música durant pocs anys, per això he tocat tota la meva vida aquesta música i al final he decidit enregistrar.

Amb Schubert i Beethoven us passa el mateix? Teniu aquesta espècie d’història d’amor?

Amb ells, també. Hi ha un Beethoven jove, un Brahms jove... També hi ha etapes intermitges, i després hi ha les darreres. Per exemple, les sonates de la darrera etapa de Schubert són diferents, i no es pot generalitzar quan parles de Beethoven, perquè hi ha molts Beethoven.

Què habita dins el món interior d’Arcadi Volodos?

Quan un músic té una certa edat, la situació canvia molt. Arriba un moment que ets més músic que humà... Ara mateix, crec que som un 85% músic i un 15% humà.

Quines són les vostres altres passions?

La meva gran passió és la meva filla de 4 anys. De fet, totes les meves passions acaben en la meva filla.

Dins el panorama musical clàssic actual, considerau que hi ha massa intèrprets als quals els manca expressió o profunditat? Si és així, què falla?

En rus tenim una expressió que diu que quan les paraules s’acaben la música comença. La música és més capaç d’expressar que les paraules. Intèrprets als qualos els manca passió? No se sap. És un misteri. A la vida hi ha persones que fan poca feina, que fan el que els agrada... Hi ha gent que està treballant, estudiant... però tenir expressió o més profunditat a l’hora d’interpretar és qüestió d’un do, i un do és un misteri.

A quina edat vàreu començar a sentir que piano i persona eren una única cosa?

La primera passió pel piano la vaig sentir als 14 o 15 anys. Llavors vaig decidir canviar la meva vida per dedicar-m’hi.

Es comenta que teniu un caràcter complex. És aquesta una característica implícita dels genis?

Crec que s’ha de ser exigent amb un mateix, perquè per treure la millor qualitat de nosaltres mateixos hem de ser exigents. No es poden tenir compromisos, a la música. Hi has de donar el cent per cent.

Heu confessat que us estimau més tocar tot sol...

Sí, perquè la responsabilitat és només meva. Hi vaig, prepar i toc el meu concert i la responsabilitat és només meva i de la meva interpretació. Amb orquestra és molt més complicat.

Així i tot, us heu trobat còmode a l’escenari amb directors com Mravinski, Rafael Frühbeck...

Sí, sí! Hi ha directors amb els quals he tingut molt bona relació.

Encara recordau quan la crítica us va descriure com un virtuós?

Gairebé no me’n record... És difícil, després de 20 anys de carrera.

Heu dit de Rachmaninov que a més de pianista era un déu. Hi ha altres compositors pels quals sentiu tanta admiració?

Crec que a la música tots aquests clàssics són déus: Schubert, Brahms, Schumann, Mozart...

En quin moment musical us trobau ara mateix?

Després de l’actuació a Palma, tenc altres concerts a Suïssa, Budapest... Pel que fa als projectes, ara faig feina en l’enregistrament de les darreres sonates de Schubert.

Tenim dates? Quan sortirà?

Encara no. Esper que el disc pugui sortir editat el 2019.