ART LGTBIQ
Cultura 29/06/2018

Azucena Vieites reflexiona sobre la mirada feminista de l’art

Aquesta setmana ha inaugurat una exposició de collage i dibuix ‘low-fi’

María José Ribas
3 min
Azucena Vieites a Palma per muntar la seva darrera exposició.

PalmaAzucena Vieites va estudiar Belles Arts durant la segona meitat dels anys vuitanta a Bilbao, una ciutat grisa i industrial, pre Guggenheim, contaminada, amb violència política i droga, un moment d’associacionisme sindical de les fàbriques. Vieites forma part de primera generació d’emigrants obrers: els seus pares són gallecs i es van traslladar a Bilbao per qüestions laborals. En aquest escenari es va construir com a artista, amb influències postpunk i de finals de la Movida. Era un moment de transició en què es qüestionava l’heteronormativitat amb figures com McNamara i Las Vulpes.

Ella es defineix com un producte de la seva època. El dadaisme tampoc no hauria existit mai sense el marc de l’absurd d’una guerra mundial. La seva generació està inscrita en els noranta, la dècada en què van entrar al món professional, la formació la formà com a artista i la seva trajectòria va anar afegint capes.

Trajectòria

Cofundadora, el 1994, d’Erreakzioa-Reacción, una iniciativa de projectes d’intersecció entre pràctica artística i pensament feminista, vídeos, fanzins i seminaris al desaparegut centre d’art Arteleku, a Sant Sebastià. A més de la pràctica artística, amb la qual ha fet exposicions al Reina Sofia, al MUSAC i al Museu San Telmo, és professora associada a les facultats de Belles Arts de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat de Salamanca.

Des dels seus inicis ha treballat les polítiques queer, amb projectes que qüestionen les identitats de gènere monolítiques, identificades amb el que es pressuposa que és l’heteronormatidat i l’homosexualitat, i ha obert l’espectre a una gamma de possibilitats més àmplia.

Box27

La seva darrera exposició és Hey baby! Produccions low-fi, que forma part del cicle Box 27, comissariat per Tolo Cañellas. La mostra es podrà veure a la vitrina del Casall Solleric des del 26 de juny fins al 16 de setembre. Dimarts al matí es presentava la instal·lació i dimecres capvespre va fer una xerrada amb el títol “Hey Baby! Reflexió entorn de l’art des d’un punt de vista feminista i de les polítiques de gènere”. Tot plegat, coincidint amb la setmana de l’orgull LGBI+.

Procés i creació

Treballa a partir del dibuix des d’una ideologia feminista, aquesta tècnica li possibilita fer feina de forma autònoma, accessible en termes econòmics, que li permet experimentar amb el llenguatge. Amb imatges del seu entorn, que desitjava fer seves, de revistes contraculturals apropiades i resignificades amb els seus traços, que interpretava en quaderns amb una taula de llum precària. Alguns dels seus dibuixos i quaderns formen part de la col·lecció Artium.

Polítiques de gènere

La seva obra sempre ha estat reivindicativa, tot i que s’han aconseguit molts de drets, com el matrimoni entre persones del mateix sexe o que el 1978 s’abolís la llei de perillositat que classificava gais, lesbianes o persones amb dissidència sexual susceptibles de ser perseguides i empresonades.

Encara en l’actualitat s’ha d’estar alerta de no perdre els drets que s’han anat adquirint i normalitzar-los. Encara hi ha molt de masclisme, sexisme, homofòbia, transfòbia i racisme.

Els processos de normalització porten també l’exclusió de les persones que no segueixen una mateixa línia. La marxa de l’orgull també provoca exclusions, apareixen persones que no se senten representades en aquest nou escenari.

Podem parlar de feminismes, el subjecte polític dona pot tenir identitats variades. Hi ha molts de prejudicis i tabús al món de l’art amb la paraula feminisme. Si hom es defineix artista feminista, gai o lesbiana, ja és com una impossibilitat d’accedir a la categoria universal d’artista geni, amb majúscules, que s’inscriu a la història de l’art, associat a una sèrie de mites que acompanyen l’art.

Art i disidència

El context de l’art no és diferent de qualsevol altre escenari laboral o social, la presència de les dones o l’alteritat és igualment minoritària. La piràmide defineix el que és l’artista geni i que participa dels paràmetres d’home blanc, heterosexual, occidental i de classe mitjana. Qualsevol deriva d’aquest arquetipus pot relegar a l’alteritat.

En termes de mercat, per exemple, el valor de l’obra d’una dona sol ser més baix que la d’un home amb el qual comparteix una mateixa categoria. Si l’art és precari per als artistes, per a les dones i per a les identitats dissidents encara ho és més.

stats