¿La dona de la fotografia és la reportera Gerda Taro?

BarcelonaCompartir una imatge històrica a les xarxes socials pot tenir conseqüències insòlites: hi ha indicis de pes per afirmar que la dona que surt en una fotografia publicada a Twitter pel fill del metge que hi apareix sigui la reportera Gerda Taro. Si es confirma la identitat de la pacient, seria l’última imatge en vida de la fotògrafa, que va morir durant la retirada de la batalla de Brunete, quan un tanc republicà descontrolat la va fer caure de l’estrep del cotxe amb què anava, el de Karol Świerczewski (el general Walter), i li va destrossar la part inferior del cos el 25 de juliol del 1937.

La seva biògrafa, Irme Schaber, recorda que a Taro li van fer una transfusió durant el viatge cap a l’hospital d’El Escorial i que ella mateixa se subjectava la zona dels intestins perquè no li sortissin de l’abdomen. Hi va arribar sense possibilitats de tornar a caminar bé -el cotxe havia bolcat i ella havia quedat a sota-, però sí de sobreviure. La van operar, però, malgrat els esforços dels metges, va morir aquella matinada. Gerda Taro -el seu nom real era Gerta Pohorylle- és considerada una pionera del reporterisme de guerra. Va viatjar a Espanya per cobrir la Guerra Civil per a revistes com 'Regards' i 'Vu', i va deixar imatges tan conegudes com la d’una miliciana fent pràctiques de tir en una platja prop de Barcelona l’agost del 1936. Tot i així, sovint ha quedat a l’ombra del seu company, Robert Capa. Va ser enterrada l’1 d’agost -el dia que hauria fet 27 anys- al cementiri de Père-Lachaise de París com una heroïna en un acte organitzat pel Partit Comunista que va reunir milers de persones.

L’home de la fotografia era un metge d’origen hongarès anomenat John Kiszely. El seu fill, un veterà de guerra que també porta el seu nom, no s’esperava revolucionar les xarxes quan va publicar la fotografia el 16 de gener.

La imatge ja havia aparegut al llibre 'Sanidad de las Brigadas Internacionales'. El peu de foto deia que s’havia fet a la sala de recepció d’El Escorial, que s’havia convertit en hospital de guerra, i incloïa el nom del metge però no el de la pacient a qui curava una ferida a la cara. El primer a apuntar que podia ser Gerda Taro -la semblança és significativa- va ser un usuari anomenat War Talks at PCL, i dos dies després la història va tornar a fer un gir quan el periodista Carlos del Amor li va demanar que mostrés el dors de la fotografia. Kiszely no ho havia fet fins aleshores i la sorpresa va ser majúscula, perquè al dors s’hi pot llegir: “Front Brunete juny 1937 (a Torrelodones). Sra. Frank Capa de Ce Soir de París (morta a Brunete)”. Només hi falla el nom de Capa.

Al marge del debat sobre la identitat, també hi ha mitjans que afirmen que el metge no està curant una pacient sinó netejant la sang del rostre d’un cadàver. Sí que se que sap del cert que Taro va pensar en la seva feina fins a l’últim moment. El director de la revista 'Foto-Vídeo Actualidad', Alfonso del Barrio,va publicar un fragment de l'entrevista que l'autor de 'Sangre y champán, Alex Kershaw, va fer a la infermera nord-americana que l’havia atès, Irene Goldin. “L’única cosa que em va dir va ser: «¿Estan bé les meves càmeres? Són noves. ¿Estan bé?» Quan va morir, només va tancar els ulls. Li havia donat morfina. No teníem ni penicil·lina ni antibiòtics, i al final no va patir. Recordo amb claredat que era molt guapa, podria haver sigut una estrella de cinema, i no estava espantada”, va escriure Kershaw.