Apagueu els mòbils al teatre (el WhatsApp també)

BarcelonaPoques vegades el públic està tan a prop dels actors com a Vania, que aquests dies s’ha representat a la Sala Muntaner. “Ens fareu un favor si apagueu els telèfons mòbils. L’altre dia vam enganxar un espectador que es va passar tota l’estona xatejant”, expliquen Luis Bermejo i Gonzalo Cunill durant els primers minuts. El comentari seria anecdòtic si no fos perquè des que els smartphones han entrat a les sales teatrals també ho ha fet l’hàbit, per part d’alguns espectadors, de consultar-los durant la funció. El que per al públic pot semblar un cop d’ull fugaç i imperceptible a la pantalla del telèfon suposa, per als intèrprets, una distracció sobtada que ataca l’atmosfera teatral i desconcentra també la resta d’espectadors. Com s’ha de gestionar la presència dels telèfons als teatres? Parlem amb partidaris de vetar-los, però també amb defensors d’un ús tolerat en espectacles concrets.

Una distracció constant

El fenomen és habitual i els actors tenen poques eines per combatre’l

Entre els actors hi ha unanimitat: consultar el telèfon al teatre molesta siguis a dalt o a baix de l’escenari. “Els actors treballem davant un fosc i qualsevol llum a la platea ens despista. També molesta al públic, perquè alguns espectadors criden l’atenció al que utilitza el mòbil i es genera rebombori”, explica l’actor Eduard Farelo, que precisa que l’ús del telèfon durant les funcions és “constant”. Des de l’escenari, els intèrprets no només veuen les llums blaves de les pantalles, sinó que poden “distingir perfectament la persona que mira el mòbil”, diu Farelo.

“A vegades hi ha deu pantalles enceses, cadascuna de les quals és un focus directe cap a la persona que l’utilitza. És un horror, perquè tens la sensació que fas una funció i la gent no t’està mirant. Es perden els matisos, els gestos”, assenyala l’actriu Sara Espígul. Es tracta d’un fenomen sorgit els últims anys que, segons els intèrprets, s’accentua a les sales grans. “A les petites no passa gaire, potser perquè els actors estem més a prop i això cohibeix el públic”, diu Espígul, que els últims mesos ha encadenat Temps salvatge a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (on caben 850 persones) i Ovelles a la Flyhard (amb prop de 40 localitats).

En el moment en què s’hi troben, els intèrprets tenen algunes opcions, si bé limitades, per fer palès el seu malestar. Probablement el cas més mediàtic el va protagonitzar el 2015 l’actriu nord-americana Patti LuPone, que durant una funció a Nova York va baixar de l’escenari i va prendre el telèfon a una espectadora que no parava de xatejar. Espígul explica que, quan ella o algun dels seus companys s’hi han trobat, opten per “mirar malament la persona als aplaudiments”, però aturar la funció no és una opció. “Hauria de ser una situació molt extrema”, diu.

Julio Manrique recorda que en una ocasió es va trobar amb un espectador que utilitzava una tauleta durant la funció. “Vaig callar durant una bona estona i el vaig mirar. Hi ha gent que no té consciència i assisteix al teatre com qui està davant d’una pantalla”, explica Manrique, que precisa que el fenomen existeix “però no és exagerat”.

Trencar el pacte tàcit

El fenomen respon a la necessitat d’estar connectats constantment

No hi ha un únic motiu que empenyi els espectadors a encendre els telèfons mòbils, sinó que l’acció es pot llegir de diferents maneres. Per a alguns actors es tracta d’una evident falta de respecte cap a la seva feina, mentre que d’altres ho atribueixen a la incapacitat de separar-se del mòbil durant unes hores, que transcendeix l’ambient teatral. “No és que siguem més maleducats que abans. Anys enrere el públic no tenia distraccions a mà i ara sí”, diu l’actriu Victòria Pagès, que lamenta que “la gent no sigui capaç de deixar el telèfon una estona”.

El filòsof Enric Puig, autor de diversos assajos sobre l’impacte d’internet a la societat, explica que el fenomen és indissociable de l’expansió de la multitasca. “Cada vegada costa més prestar atenció a un únic fil narratiu. Ens estem acostumant a la dispersió i a no llegir discursos lineals”, assegura Puig, que creu que “a la llarga ens passarà factura”. Tot i això, el filòsof atribueix una certa responsabilitat als intèrprets de cada espectacle. “Al teatre s’estableix un pacte tàcit amb els actors. Si aconsegueixen que el públic entri en aquest joc teatral, és molt més difícil que enmig de l’obra es recorri al telèfon”, assenyala el filòsof, i Farelo hi coincideix. “Quan t’hi trobes et preguntes si és que no estàs fent bé la feina, si no tens prou capacitat per enganxar la persona”, admet l’actor. En canvi, Puig considera lògic que apareguin mòbils a les obres amb més presència de la tecnologia, perquè “la sensació d’immediació es perd i s’incentiva inconscientment a utilitzar-los, perquè són una pantalla més”.

De conscienciar a tolerar

Els actors demanen més empatia i algunes sales ja accepten telèfons

La lluita dels teatres per restringir la presència dels telèfons mòbils fa anys que dura. Algunes sales han buscat noves fórmules per fer més pròxim i empàtic el ja tradicional missatge d’àudio que demana, abans de cada funció, que s’apaguin i no s’utilitzin els telèfons, tot i que cap d’elles ha trobat la fórmula infal·lible per aconseguir-ho del tot. De fet, la problemàtica afecta teatres d’arreu del món i en alguns països ja han fet un pas més per solucionar-la. A la Xina, per exemple, els acomodadors assenyalen amb un làser la persona que treu el telèfon durant la funció. Als Estats Units s’han comercialitzat algunes eines com les fundes Yondr, en què els espectadors guarden els telèfons i no hi poden accedir fins al final del muntatge. “Potser s’hauria de fer deixar a l’entrada o que totes les butaques tinguessin una caixa amb una clau per guardar-los”, proposa Pagès.

Malgrat les molèsties que els suposen, els actors no creuen que la solució passi per prohibir els telèfons a les sales. Manrique és partidari d’apel·lar a la complicitat del públic i Espígul defensa que es faci feina per conscienciar-lo. “Cal buscar una solució en positiu: per exemple, que les entrades siguin més barates si no fas servir el mòbil”, suggereix Farelo.

Algunes sales nord-americanes han renunciat a combatre el fenomen i opten per tolerar-lo amb les anomenades funcions texting-friendly, en què l’ús del telèfon està permès. El professor de musicologia del màster d’estudis teatrals de la UAB, Francesc Cortès, apunta que aquest és un possible camí a seguir. Cortès recorda que fins a finals del segle XIX hi havia llum a les sales i el teatre era un acte participat pel públic, que menjava, xerrava i expressava la seva opinió. “Wagner va introduir el teatre a les fosques i va potenciar la idea de crear una atmosfera catàrtica que ha predominat fins avui”, diu Cortès. La irrupció dels mòbils a les sales podria desembocar, des del seu punt de vista, “en un canvi de paradigma i en una nova manera de veure el teatre”, malgrat que reconeix que “des de la perspectiva de l’actor, l’ús dels mòbils és terrible”. Ara per ara la decisió depèn, en gran part, del públic. La seva reacció vers aquest fenomen, com també els posicionaments de les sales, decidiran si els telèfons són benvinguts o no als teatres.