Any nou…

Teatre Principal.- Concert d’any nou al Teatre Principal. Ple a vessar, que no és notícia. Fins i tot hi havia alguns polítics. No tots els que els hi corresponia, ni molt menys. Ells hi van quan toca, més o menys, com quan van al despatx a complir amb un altre dels seus deures, també més o menys, o aquesta és, com a mínim, la imatge que projecten, però en qualsevol cas ells no eren allòque importava. D’allò que es tractava era de veure amb quin esperit la Simfònica, acompanyada per la soprano Maia Planas, encarava un concert tradicional que no poques vegades, amb aquest afany per agradar a un tipus de públic que no és l’habitual de la temporada, fa que les incorporacions humorístiques tergiversin la música. Que quedi clar que no va ser així, ni de bon tros. Que quedi clar que gairebé mai no és el tarannà de Pablo Mielgo i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, que varen estar a l’altura a la qual ens tenen acostumats i no tan sols varen ‘complir’ per agradar, sinó que varen oferir un bon concert, que, com és habitual quan Pablo Mielgo està al capdavant de la nostra més emblemàtica formació musical, el dia de cap d’any es va iniciar amb la sarsuela com a leit motiv. Més concretament amb el marcial preludi d’ El tambor de granaderos, que ja havien interpretat al concert de fa dos anys. De fet, la gran novetat va ser la incorporació al concert de la soprano mallorquina, Maia Planas, de la mateixa manera que Hattori l’any passat ho va fer amb la soprano Felicitas Fuchs, i un programa absolutament diferent. Mielgo va retre homenatge a la sarsuela amb una bona selecció, que sense ser original, que és una tasca gairebé impossible, tampoc no va ser convencional, més musical que folklòrica, naturalment divertida i, per tant, entretinguda, en el millor sentit, que és una de les raons de ser del concert. Com a prova de l’esperit musical de la selecció, tres preludis més; el d’ El caserío, de Jesús Guridi, músic basc, extraordinari, que mai no deixaré de reivindicar, el d’ El chaleco blanco, de Federico Chueca, i, per acabar, una peça d’allò més clàssica, imprescindible en una recopilació d’aquestes característiques, com el preludi de La revoltosa, de Ruperto Chapí. Del mateix compositor, Maia Planas va interpretar la no menys tradicional Carceleras, de la sarsuela Las hijas del Zebedeo.

Un cop acabada la parcel·la espanyola, tocava el torn dels austríacs, que òbviament va ‘finiquitar’ Mielgo amb els dos himnes oficiosos del país, que són El Danubi blau, de Johann Strauss fill, i la Marxa Radetzky, de Johann Strauss pare, amb la interacció del públic amb les mamballetes de rigor dirigides de cara al respectable públic pel director. Però abans, la soprano havia interpretat Du sollst der Kaiser meiner Seele Sein, de Robert Stolz o Meine Lippen die küssen so heiss, de Franz Lehár, amb la solista repartint flors entre el públic, amb gràcia i elegància. Per la seva part, entre d’altres, l’Orquestra Simfònica, la nostra Orquestra Simfònica, que havia dit Pablo Mielgo quan es va dirigir al públic en perfecte català per desitjar-nos “feliç any nou” havíem pogut sentir, entre d’altres, el Delirien Walzer, de Josef Strauss o la graciosa polca d’Eduard Strauss, Bahn Frei, o les Czardas de l’única òpera escrita per Johann Strauss fill, Ritter Pasman. Tot plegat un concert agradable, executat amb professionalitat, i que va assolir les expectatives i va mostrar un panorama molt prometedor.