Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Antony, el sexe dels àngels

El cantant defensa la seva opció amb un concert de versions

El concert d'Antony and the Johnsons al nou Festival Jardins de Pedralbes va ser un apassionant recorregut per la història de la música popular occidental vista per una de les personalitats més singulars de la cançó contemporània. Antony Hegarty, que ja havia anunciat que She's so blue era un espectacle de versions -algunes de les cançons que més l'han influït en la seva vida-, va aparèixer amb 20 minuts de retard sobre l'escenari. Ho va fer com un extraterrestre, o com si arribés del futur, perquè parlava del complex concepte de transgènere a un públic que, instants abans, degustava ostres i cava tranquil·lament en un entorn idíl·lic, el mateix oasi enmig la ciutat (com si Cap Roig hagués aterrat a l'upper Diagonal) on pocs dies abans havien cantat Josep Carreras i Julio Iglesias.

Cut the world , de l'espectacle The life and death of Marina Abramovic , li va servir per pregonar la feminització d'un univers artificialment masculinitzat. I és que la condició sexual del cantant és clau per entendre la seva música. Antony, que va dir que tothom hauria de prendre hormones del sexe oposat durant uns mesos, canta a la llibertat de ser i de decidir sobre un mateix, i divendres a la nit va fer-ho amb un repertori meticulosament escollit.

Acompanyat per un exquisit septet que dirigia el trompetista Steve Bernstein, va començar molt suaument amb For all we know , de la cantant de jazz noruega Silje Nergaard. Després va anar passant de l'experimental Oneohtrix Point Never (Returnal ) al soul de Millie Jackson ( A child of God ), fins que va seure al piano per cantar la seva Cripple and the starfish . La major part del concert, però, la va fer dret, imposant la seva majestuosa figura coberta amb una túnica negra que només deixava veure les seves mans grosses i expressives. Així va cantar As tears go by , la primera cançó que van escriure Jagger i Richards plegats (i que va gravar Marianne Faithfull abans que els Rolling); la murder ballad Cruel mother ; un desconstruït i desencaixat I will survive molt aplaudit per la graderia, i el seu fantàstic You are my sister del cèlebre I am a bird now (2004). L'espiritual Motherless child va tenir doble significació: en primer lloc va dedicar-lo als "nens gais de països com Uganda, Nigèria, l'Iran i l'Afganistan" i en segon lloc va citar la versió de Little Jimmy Scott, cantant amb veu de contralt a causa d'un problema de creixement. Someday someway , de The Marvelettes; If it be your will , de Leonard Cohen, i Candy says ,de Lou Reed, van posar la cirereta a un concert per emmarcar.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF