La publicació simultània del llibre 'Davant el fulgor'. Per a llegir l’obra d’Antònia Vicens (Lleonard Muntaner Editor) i de l’àlbum 'Antònia Vicens. 50 anys de 39º a l’ombra' (editat pel PEN Català) és un bon pretext per trobar-se amb Antònia Vicens (Santanyí, 1942) a ca seva, al carrer Robert Graves del barri del Terreno de Palma. 'Davant el fulgor', editat pels escriptors Sebastià Perelló i Sebastià Portell, aplega una vintena llarga d’aproximacions crítiques, a càrrec de tants altres escriptors i estudiosos, al poliedre d’aspectes, temàtiques, motius i formes d’escriptura de l’obra de l’autora, i ofereix el contrapunt al volum biogràfic 'Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors', un llibre-entrevista també a càrrec de Portell. L’àlbum del PEN, coordinat pel poeta Jaume C. Pons Alorda, reuneix diversos documents (entrevistes, fotografies, dibuixos, articles, fragments d’obra) per commemorar el cinquantenari de '39º a l’ombra', la primera novel·la de Vicens, guardonada amb el premi Sant Jordi i, avui, ja un clàssic de la narrativa contemporània en llengua catalana.
La casa d’Antònia Vicens és lluminosa, com la conversa amb ella, que es desenvolupa sota la supervisió d’en Lord, el canet de raça jack russell terrier (que ella anomena “rateret anglès”, perquè s’assembla a un rater de color blanc i cafè amb llet, i perquè efectivament caça rates). I la presència de na Carmen, la pepa de cartó pedra vestida amb randes que surt retratada a la coberta de 'Davant el fulgor', en fotografia de Jean Marie del Moral.
— Ton pare va ser mariner.
— Sí –respon tot d’una, contenta–. I pescador, i contrabandista. Va morir a 93 anys i va ser curiós, perquè en aquell moment no vaig plorar gens, potser perquè ell sempre va tenir salut i va tenir també el que se sol dir una bona mort. No va ser fins al cap de tres anys que em varen venir les llàgrimes, i amb les llàgrimes, els versos que acabarien essent els poemes de 'Lovely'. Em queien imatges i versos al damunt, com em queien les llàgrimes, com sentia que em queia la vida a trossos. No sabia ben bé d’on sortien els versos, però venien i venien.
Així va ser com Antònia Vicens, a 65 anys i després de tota una trajectòria com a narradora, es va convertir en poeta, un procés insòlit, perquè habitualment sol succeir a l’inrevés. Ella va fer el procés invers (“sempre vaig una mica a deshora”, riu), però no es va aturar aquí.
— Tanmateix –li dic–, Lovely no ha quedat dins la teva obra com un cas puntual que respongués a un fet concret. Ha tingut continuïtat i d’aleshores ençà has publicat tres llibres de poemes més: 'Sota el paraigua el crit', 'Fred als ulls' i 'Tots els cavalls'.
— Sí, i ara estic treballant en un de nou, i també en una novel·la. La novel·la, de fet, ja la tenc acabada, però li falta una segona part de feina que és tan important com la de l’escriptura, que és la revisió, i em fa una mandra enorme. He descobert que m’agrada molt el que té la poesia de síntesi, d’economia, en comparació amb la novel·la. Això deu tenir a veure amb l’edat, ara em costa molt més que abans tirar ni que sigui un rosegó de pa. Aquesta novel·la nova també ho té, això, tendeix molt a la concisió, com de fet ja passava amb 'Ànima de gos'.
Li dic que, per norma general, els bons narradors solen tenir una relació estreta amb la poesia, encara que no n’escriguin. Hi està d’acord:
— Fins i tot les persones que no han llegit mai un llibre tenen sovint contacte amb la poesia encara que no se n’adonin, perquè la poesia és dins la vida, és a tot arreu. En el meu cas, sempre dic que no escriuré més poesia i després tanmateix n’escric, perquè és com si hagués trobat un pou que duia dins meu i n’anàs traient poemes. Però l’escriptura de poesia m’inquieta molt més que la de narrativa: de vegades m’he d’aixecar del llit en plena nit per apuntar o corregir una paraula, perquè un poema depèn de cadascuna de les paraules, una sola paraula aixeca un poema o el fa caure sense remei. M’he d’aixecar, i això que prenc uns somnífers que em fan dormir molt fort, perquè la medicació que prenc per als ulls em fa tenir tinnitus i he de prendre aquests somnífers per poder dormir. En realitat, no ho puc dir amb seguretat, però tenc la sospita que els medicaments que prenc d’ençà que em varen operar dels ulls, fa set anys, han tingut a veure amb el fet que hagi continuat escrivint poemes.
— Un condicionant químic.
— Crec que sí. No ho sabré explicar perquè no som científica, però és ben possible que les medicacions afectin la creativitat, per a bé o per a mal. Per exemple, 'Fred als ulls', com diu el títol, és un llibre que parla d’una amenaça als ulls, i el vaig fer durant els mesos de convalescència de la meva operació de vista, ajaguda al sofà, immòbil, ulls clucs. En aquesta situació les parets al teu voltant desapareixen, la mateixa realitat desapareix, i és per això que Fred als ulls és un llibre del subconscient. De vegades els poemes que faig em semblen terrorífics, i això és degut al rastre que l’entorn deixa dins el subconscient, fins i tot encara que no estiguis pendent de les notícies. Tots tenim la nostra pròpia antena, i amb ella captam les vibracions del nostre entorn.
L’entorn, precisament, és un dels grans temes de '39º a l’ombra', el gran condicionant. La protagonista de la novel·la, i també narradora de la història, passa de fer feina de brodadora (que era l’ofici de la mare de Vicens) a treballar de dependenta en una botiga de 'souvenirs' a la costa, ben davant d’un hotel anomenat El Galió, en ple esclat de la indústria del turisme a Mallorca.
— Santanyí, quan jo era nina, el record com un món de dones histèriques. Els homes sortien a la mar i no tornaven fins al cap d’un any, i només per quinze dies. Aquells homes ja no eren els mateixos que quan havien partit, i segurament tampoc ho eren elles. Jo anava amb una altra al·lota que nomia Maria Mòjer, que tenc retratada en un quadre [Antònia Vicens pinta i dibuixa] en un abeurador, a abeurar les vaques. També hi anaven altres dones amb cabres o bísties o el que fos, i elles xerraven i jo les escoltava. Escoltava les paraules, i aquelles paraules duien sang, duien drama. Duien la mar, i duien dolor.
Surt a la conversa l’emergència feminista d’ara, que va unida a la reivindicació del nom i l’obra d’Antònia Vicens com a autora de referència per a molts escriptors joves.
— Jo veia que no m’agradava la vida que m’esperava com a dona. A l’habitació de quan era petita tenia una porta i no tenia cap finestra, i jo me les feia escrivint, inventant històries. No sabia res de literatura, però estava segura que escriure volia dir llibertat, volia dir veritat. Una monja franciscana, sor Maria de la Creu, va tenir l’encert d’enviar-me a veure l’apotecari, que era en Bernat Vidal i Tomàs. I ell em va donar només un consell: “Escriu qualque cosa autèntica i en català”. Jo li duia els meus escrits, i ell se’ls llegia i m’assenyalava una frase, només una, la que ell veia que valia la pena. Em deia: “aquesta frase”, i jo em tornava a posar a escriure amb aquest punt de partida. Al poble hi va haver qui em va dir puta perquè anava a Palma a classes de mallorquí, que hi anava per consell d’en Bernat Vidal, i per sort a ma mare, com que ho havia dit l’apotecari, li pareixia bé. Sempre m’ha sabut greu com es va portar de malament en Blai Bonet amb en Bernat Vidal: en Blai devia a en Bernat Vidal gran part de la seva formació, la lectura dels poetes del 27 i un munt de coses, i li va pagar amb una ràbia i una injustícia incomprensibles, tractant-lo de feixista quan era tot el contrari... Li va fer molt de mal, i també a la família. Va ser molt injust.
— De manera que bastava anar a Palma a estudiar perquè et diguessin puta.
— Sí, i això que quedava a ca una tia meva! I també m’ho varen dir, puta, quan vaig començar a fer feina com a secretària del director d’un hotel a Cala d’Or, el Costa del Sur, que és d’on surt '39º a l’ombra'. Era secretària de direcció, però escrivia a màquina amb dos dits, no et pensis. Jo no sabia res tampoc de cinema aleshores, però volia escriure com si fos una càmera, com si filmàs tot el que veia allà. No hi ha res inventat. Algú em deia que era un doi fer sortir un director d’hotel que llegia tebeos, però és que el director es posava a llegir tebeos quan es pensava que no el veien! Hi havia una jerarquia molt forta i els directius semblaven tot lo món, però en realitat eren quatre desgraciats, homes amb molt poc món que feien de llepaculs dels propietaris, que eren estrangers i que eren els dels dobbers. I això era tot. Evidentment la novel·la no els va fer gens de gràcia i em varen amenaçar que perdria la feina si continuava escrivint aquelles coses. Si em demanes com ha canviat aquest món en aquests cinquanta anys, et diria que no ha fet tant de canvi: l’explotació dels treballadors i del paisatge, els 'overbookings', les habitacions de lloguer turístic, l’operació de treure el català del món laboral... Tot això ja hi era fa cinquanta anys, ara només ha explotat amb tota la brutalitat. Fins i tot la grolleria, els alemanys que s’inflaven de beure fins que queien, tot això ja hi era des del començament.
L’entorn i l’antena que capta vibracions, deia Antònia Vicens. Torna a la qüestió del feminisme:
— Clar que em fa molt contenta veure tantes dones que surten i lluiten, i tant. Però també m’horroritza veure tantes dones masclistes com hi ha, a la política hi ha algunes dones que fan feredat.
Mentre ella parla, a través del balcó ample i obert, ens arriba el so del bufacanyes d’un esmolador de ganivets que passa pel carrer.
