LITERATURA

Antònia Vicens, la poesia que cau “com una pluja o com pedregada”

La que ha estat guardonada amb el Premio Nacional de poesia afirma despullar-se mentalment de tot el que ha llegit per escriure “des de la nuesa”

Aquests dies toca mirar la poeta jove més que no la narradora de dècades que, amb el seu segon llibre, 39º a l’ombra, ja va guanyar el Premi Sant Jordi 1967. Antònia Vicens (Santanyí, 1941) no va publicar fins més de quatre dècades després el seu primer llibre de poemes, Lovely (Editorial Moll, 2009), no fa ni deu anys. En aquest temps, n’han sortit tres més, de poemaris seus: Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner Editor, 2013), Fred als ulls (Cafè Central, 2015) i Tots els cavalls (La breu edicions, 2017), pel qual aquesta setmana ha estat reconeguda Antònia Vicens amb el Premio Nacional de poesia, que atorga el Ministeri de Cultura. Per això, ara és moment de mirar cap a la poeta, sense menystenir en absolut una obra de narrativa que inclou una dotzena de novel·les, tres llibres de relats breus, dos títols de literatura infantil i juvenil, un assaig i un llibre de relats fet amb Josep Maria Llompart, un dels seus grans mentors.

Sinceritat crua

“La poesia em ve d’immediat, em cau com una pluja, a vegades com una pedregada”, ens diu Antònia Vicens poques hores despres de saber-se guanyadora. Amb la sinceritat crua que caracteritza la seva obra i que ha destacat el mateix jurat del premi, Vicens reconeix que tota la seva obra “és dura”. “Escric sobre allò que no m’agrada de la vida per veure si ho puc entendre”, afegeix. “El dolor és en el nostre ADN. Ens passam la vida a la recerca de la felicitat i, tanmateix, la felicitat només són moments. Com podem ser feliços si observam el que tenim al nostre voltant?”, es demana l’escriptora. “Jo creia que a través de les paraules podria arribar a entendre els misteris del món, però en aquest sentit estàs abocada al fracàs”, sentencia.

Tots els cavalls

A Antònia Vicens, quan se li demana per Tots els cavalls, el llibre pel qual se li ha atorgat el Premio Nacional de poesia, no li sap greu confessar que, “com m’ha passat amb tots els llibres de poemes, no hi anava gens segura. Sempre pens que no n’escriuré més, i això és el que vaig pensar quan vaig acabar Tots els cavalls. I, així i tot, malgrat haver-ho decidit, ja n’estic escrivint un altre, que esper que surti el 2020”. Per a l’autora, Tots els cavalls és un llibre que reflecteix “l’horror però també les espurnes de bellesa. Diria que està entre l’agonia i el renaixement”.

En aquest sentit es pronuncia Joan Duran en un dels textos de Davant el fulgor. Per llegir l’obra d’Antònia Vicens (Lleonard Muntaner, 2018): “Són precisament aquests abismes de la quotidianitat els que prenyen el poemari de neguits i d’intempèries. I la cruesa de les seves imatges -que transiten de l’onirisme fins al terror més despullat-, el detonant que expulsa les seves veus poètiques de qualsevol estadi de placidesa per tal d’abandonar-les, finalment, als llimbs de la desubicació, a les cambres del desemparament”.

Entre els referents poètics d’Antònia Vicens podríem esmentar els autors que introdueixen com a cita els seus llibres: des de William Blake a Edwin Muir, a Tots els cavalls, passant per Salvat-Papasseit, Bartomeu Fiol, Natasha Trethewey o Gabriel de la S.T. Sampol, entre d’altres. La poeta ho desmenteix: “He llegit molt, però a l’hora d’escriure, intent despullar-me mentalment de tot el que he llegit per cercar la veu pròpia. Tot està dit i pintat, l’única cosa que podem afegir és allò més particular que tenim, el propi pensament, la pròpia manera de dir. També quan escric narrativa em despull. Jo vull escriure des de la nuesa”.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF