Antoni Marí: “Eivissa té una cultura molt profunda i una civilització molt rudimentària”

PalmaEl professor, poeta, assagista i narrador Antoni Marí (Eivissa, 1944) és l’autor d’una obra sòlida i extensa. Fa uns pocs mesos, l’editorial Tusquets va reeditar un dels seus títols més estimables: 'El vas de plata'. Entre la memòria i la ficció, són relats que recuperen la infantesa i l’adolescència eivissenques de l’autor. En reconeixement per la seva llarga trajectòria com a professor d’Estètica i de Teoria de l’Art, un grup d’amics, col·legues i deixebles acaba de publicar el volum 'Les formes de l’amistat. En honor de l’amic i mestre Antoni Marí' (Angle Editorial).

Com reaccionàreu quan us regalaren aquest volum d’homenatge?

Primer vaig creure que era broma! Quan me’l donaren en mà, vaig pensar: quina sort que els meus amics i col·legues m’estimin tant.

Quin balanç feis dels canvis viscuts per la Universitat els darrers quaranta anys?

Si faig el balanç des de la meva experiència, us diré que és excel·lent. És una institució que té molts problemes i en què tothom fica cullerada, però el que importa de veritat és el dia a dia, com els professors fan les classes, com hi responen els alumnes i quina relació s’estableix entre ells. És cert que hi ha fets molt preocupants. Les humanitats estan sent excloses de la universitat, malgrat que són el fonament de tot el saber. El saber no és només científic i empíric; és també metafísic, ètic, moral, estètic...

Amb els relats d’'El vas de plata', volíeu fixar els records d’un món perdut?

Més aviat volia fer literatura a partir d’una realitat personal, de vegades inventant-me-la. També m’interessava comprovar com la llengua literària de Catalunya s’avenia a les meves intencions estilístiques. Vaig recórrer a diferents models de llengua -Riba, Foix, Rodoreda, Llull...-, però a la fi l’únic que em va servir va ser Pla.

Voleu dir que el 1991, i havent publicat poesia i assaig en català, teníeu dubtes sobre la utilitat literària de la llengua catalana?

Tenia dubtes de si jo seria capaç de donar-hi llustre i portar-la al meu camí. No posava en dubte la capacitat literària de la llengua, sinó la meva relació amb ella. No havia fet mai ficció i, com que es tractava de filtrar literàriament el món de la infantesa, necessitava crear una llengua literària que sentís com a pròpia. El to dels relats és gairebé confidencial, a cau d’orella -hi ha coses que no es poden dir en veu alta-... Tot això té a veure amb la proximitat afectiva que sent per allò que explic.

Com varen ser la infantesa i l’adolescència d’on vàreu pouar aquestes històries?

En la vida familiar, on sembla que tot és rutinari i monòton, sempre passen coses imprevisibles. La infantesa i l’adolescència d’aquests relats són plenes d’imprevistos, però sense sortir mai del marc d’una quotidianitat coneguda i propera. Els imprevistos de la infantesa, en principi petits i poc importants, queden en la memòria dels nins. En una de les històries, el nin protagonista pinta amb l’esmalt de la seva mare les ungles del seu avi mentre dorm. Això és un imprevist, i també ho és la manera com l’avi reacciona.

Eivissa no és mencionada en cap moment, però és l’escenari dels relats. L’illa, avui, no té res a veure amb com era aleshores.

A Eivissa hi ha hagut una fractura total amb el passat. Una mica ha ocorregut el mateix a totes les illes, encara que a Eivissa, per la seva naturalesa més primitiva, es nota més que a Mallorca o a Menorca. Mallorca sempre ha tingut una certa infraestructura social i econòmica. Eivissa, no. A Eivissa tot era mític, perquè no hi havia res més que el mite. Però ara el mite s’ha trencat.

El llibre també és un homenatge familiar.

L’ascendent familiar ha estat molt important per a mi. Em va permetre conèixer el món de la tradició eivissenca. Amb la família, passàrem molts estius en alguna de les finques del meu avi patern. Del contacte amb el món pagès és d’on el meu germà, Joan Marí Murenu, va treure moltes de les cançons d’Uc. La família també va ser important perquè va afavorir que me n’anàs a fora i tingués una bona formació.

Era de bona família, el vostre avi?

No. Però era el germà gran, que aleshores era qui s’ho quedava tot, i va acumular moltes finques. Quan jo era nin, la civilització encara no havia arribat a Eivissa. Encara ara, és una illa que té una cultura molt profunda i una civilització molt rudimentària. El meu avi patern s’escapava de tot aquell món. Havia estudiat comerç a València, anava sovint a Barcelona, era un home culte, li agradaven l’òpera i els llibres... Acumulava tot el que s’escrivia sobre Eivissa. També tenia les obres completes de Walter Scott. Tot i que era una figura nietzscheana, tenia una tendència romàntica nacional. A la seva biblioteca, hi havia autors mallorquins, Jacint Verdaguer... Va ser alcalde d’Eivissa abans de la Guerra Civil. Ideològicament, era liberal. Durant la guerra, el respectaren tant els rojos com els feixistes. El seu germà era capità de la Guàrdia Civil i va ser afusellat al castell de Vila pels republicans. Dos germans de la meva àvia, un d’ells canonge, també varen ser assassinats. El meu avi va anar a cercar el cadàver del seu germà i, quan sortia de la catedral amb el mort, els milicians es quadraren davant d’ell.

Quina escena!

Era un patriarca, però sense consciència ni voluntat de ser-ho, que és la millor manera d’exercir de patriarca. L’avi tenia ganes de fer que els nets fóssim excel·lents. Teníem molt bona relació, jo i ell. Jo era un nin dolentó i a ell li feia molta gràcia que ho fos.

Tot un tipus.

Els primers doblers que va fer Joan March, els va fer amb el meu avi. Utilitzava les platges d’algunes de les finques del meu avi per al contraban. Un dia varen deixar de ser socis, no sé ben bé per què. Mon pare contava que l’avi havia dit sobre March que volia més diners dels que necessitava. A casa, encara conservam cartes intercanviades entre tots dos. Són en castellà i no s’entenen perquè estan escrites en codi.

L’avi matern no devia ser tan novel·lesc.

No us penseu. Era capità de vaixell i armador. Feia viatges a Nova York, a l’Havana, a Miami... La meva mare va viure a l’Havana quan era colònia americana. De petita, parlava l’anglès millor que el català. El 1933, els avis materns es varen separar i l’àvia va tornar a Eivissa amb els seus sis fills. El meu avi va quedar a Cuba, on tenia cafetars, vaixells... Va morir durant la revolució. El varen trobar mort, d’un tret, al jardí de casa seva. No sabem si va ser una bala perduda o què va passar. En tot cas, els castristes li ho varen confiscar tot. L’àvia materna era una santa, va aguantar sempre tot el que l’home li feia. Era fina, distingida, petiteta. Estimava molt els nets.

En alguns relats d’'El vas de plata', s’hi percep una solidesa familiar.

Era una estructura tribal més que de família burgesa. La família burgesa està muntada al voltant de l’economia. Això que ara diré és molt de la psicoanàlisi, però en el meu cas és cert que la part paterna em va donar la força de l’autoritat, mentre que la part materna em va donar una alegria domèstica constant. Per part de mare, tinc el record d’un món poblat per unes dones, les meves ties, que eren simpàtiques, atentes, guapes.

Abans heu dit que el contacte amb el món pagès va ser important.

Sí, perquè tant a mi com sobretot al meu germà la cultura popular eivissenca va arribar-nos a través d’aquesta relació amb el camp. Però no ens va arribar a través de l’avi ni del pare, alerta, perquè això ho trobaven poc modern, sinó a través de la gent que feinejava a les finques de l’avi. El meu germà toca tots els instruments tradicionals i sap com fer-los. Mon pare era un home que sabia fer de tot, com els pagesos. Podria haver estat un al·lot consentit, però no ho va ser. Així i tot, el pare i jo sovint tinguérem una relació crítica, en part perquè jo havia de fer el necessari trencament adolescent amb la família i en part per les interferències de la figura de l’avi, un home amb tanta autoritat que fins i tot va imposar que jo, a dotze anys, partís a Mallorca per estudiar.

El nin protagonista d’aquests relats és curiós, entremaliat, observador. És com éreu vós?

Jo, de nin, tenia moltes ganes de ser gran però sabia que, quan ho fos, perdria privilegis. Era afectuós i sabia seduir la gent. Em consentien molt, em donaven tot el que jo volia. Jo ho aprofitava, però alhora els feia contents. Llegia molt. A deu anys, vaig quedar impactat per Anna Karenina, de Tolstoi. També llegia coses més populars que teníem per casa. Una novel·la d’Ayn Rand, Lo que vivimos. Me’n va fascinar la primera frase: “Petrogrado olía a ácido cénico”. També el Quo Vadis de Sienckievicz.

Teníeu clar que us dedicaríeu a escriure?

Sí, escrivia tota l’estona. Vaig escriure algunes novel·les, per exemple una d’un al·lot que va a la recerca d’ell mateix a través dels entrebancs que es troba. La referència eren les novel·les de Dickens: Temps difícils, David Copperfield... La solitud i les dificultats d’aquells personatges, jo les sentia, perquè a Mallorca, on vivia a casa d’una senyora molt elegant que ens feia classe a mi i a dos al·lots més, sentia l’absència i la nostàlgia de les ties que m’estimaven i no tenia al costat.

En aquests relats, les olors, l’atmosfera i els sons són molt importants.

Sí, molt. Jo escric prosa com si escrivís una simfonia. Les paraules són sons, no només designen coses. Jo vull que la meva poesia sigui música i la meva prosa sigui musical. En la poesia catalana moderna, els poetes s’han fixat més en el simbolisme francès que en l’àulica tradició catalana medieval. Imaginau-vos quina poesia hauríem fet si en comptes d’imitar Verlaine o Baudelaire haguéssim treballat a partir de la nostra poesia medieval i de la seva cosina germana, la poesia italiana.

Un tema central de la vostra obra narrativa és la crisi: a 'El camí de Vincennes' és una crisi ideològica, amb Rousseau i Diderot com a implicats, i a 'Entspringen' es tracta de la crisi que suposa deixar l’adolescència per entrar en l’edat adulta. Sembla que El vas de plata no toca el tema, però sí que ho fa.

La infantesa i l’adolescència són edats amb moltes crisis, petites però determinants. A mi m’interessen els moments de fractura en les societats i en els individus. Són aquells moments en què, en el pla personal o en el col·lectiu, es deixa de pensar el que es pensava i de creure en el que es creia. L’hàbit de pensar sempre deriva en una continuïtat ideològica i mental insuportable. Les fractures són necessàries.