PalmaAlguns la vam descobrir com a poeta amb la publicació de les antologies 'Tasta’m. 34 poemes inèdits' i, sobretot, 'Putes i consentits', ambdues editades pel segell Lapislàtzuli el 2011. D’aleshores ençà, Canyelles ha continuat publicant amb regularitat la seva poesia rigorosa i juganera, aparentment lleugera però incisiva, d’una personalitat forta i memorable: 'La duna i la cascada' és del 2013, 'Nus baixant una escala' del 2015, i fa pocs mesos ha aparegut 'Les banyes del croissant'. I ja té avançada l’escriptura d’un nou llibre de poemes: “En dec dur una tercera part”, anuncia. Ens veiem el dia que Palma va a l’aire perquè Iñaki Urdangarin hi ve a recollir l’ordre d’ingrés a la presó. He llegit que Antonina Canyelles pensa que, en temps de Franco, l’únic avantatge era que estava molt clar qui era l’enemic, mentre que ara tot és més confús, més complex.
—A mi em va salvar l’escoltisme –recorda–. Hi vaig entrar a 22 anys, i va ser obrir els ulls. Anàvem sovint a Barcelona, i també fèiem unes estades aquí, a can Tàpera, un cap de setmana de cada mes. Venia en Llompart i ens explicava l’Escola Mallorquina, o en Tomeu Barceló, el geògraf, que ens deia: “No sabeu què és la insularitat? Això marca, ens fa diferents”. Jo no sabia res de res. Vaig aprendre el català amb les cançons dels escoltes, amb les fitxes tècniques... Molts dels actuals dirigents independentistes eren escoltes, o ho eren els seus pares. Vaig prendre consciència de la nostra singularitat, del fet que érem una altra cosa.
En la seva formació també van ser determinants els seus pares: “Ma mare era sollerica, molt afrancesada, i vaig aprendre el francès des de petita. Mon pare parlava perfectament l’anglès, perquè el meu padrí, son pare, havia estat molts d’anys a l’Havana, però l’anglès no el vaig aprendre bé mai, no m’hi trobava a gust. Sempre he estat molt inconstant, molt de fer la meva”. Una inconstància que subratlla diverses vegades durant la conversa i que evidentment té a veure amb una educació potser fragmentària, i tanmateix sòlida.
—Vaig estudiar pintura amb [Pedro] Caffaro, modelat amb [Jaume] Mir, i vaig començar a estudiar violí amb en Xim Bernat, que havia estat mestre de guitarra d’Aurora Picornell (tot i que ell no en parlava), i que havia estat depurat pel règim i havia de viure fent classes a uns pocs alumnes o cobrant les mensualitats del ‘montepío’ de músics, feinetes així. Després vaig entrar al Conservatori, i vaig continuar fent classes particulars amb Catalina Manresa. També vaig estudiar harmonia amb mossèn Joan Maria Thomàs. Mira, el tenc aquí dibuixat.
Art i artesania
S’aixeca i, d’una taula a l’altre costat de la sala on conversam (que també és el seu estudi), n’agafa una vasa que conté un petit dibuix: una caricatura de Joan M. Thomàs feta pel pintor Pere Quetglas, 'Xam'. Una peça que encaixa a la perfecció dins l’esplèndida col·lecció de pintures, dibuixos, ceràmiques i imatges religioses que exhibeixen, amb orgull però sense ostentació, les parets del seu pis, a tocar del parc de les Estacions. M’explica que els quadres i les peces d’art i artesania els ha anat adquirint al llarg del temps, i que s’hi va afeccionar durant la vintena d’anys que va regentar una botiga d’antiguitats, al carrer Sant Elies de Ciutat. Abans havia exercit la docència al col·legi Pius XII, on ensenyava català (“li deien ‘mallorquín’, i fèiem servir aquells dos volums en castellà de don Francesc de Borja Moll que es titulaven ‘La lengua de las Baleares’). I això la torna als records d’infància:
—Quan era nina fèiem musicals al corral de cals meus pares, jo feia les lletres seguint tonades de cançons d’Imperio Argentina, i ma mare posava un llençol i allò era el decorat. De vegades demanava a ma mare que em recitàs ‘Dónde vas, zagal cruel’, que era un poema sobre un pastoret que robava un niu i la mare dels ocellets els cercava desesperada, i que em feia plorar molt. No vaig començar a escola fins a sis anys i ja sabia llegir, era molt entenent i llegidora, però mala estudiant, perquè el que m’explicaven no m’interessava: m’agradaven la gramàtica i el dibuix, i res més. El padrí de l’Havana tenia un corral amb moltes flors i jo n’aprenia els noms, i també els noms de les estrelles: les maries, les cabretes... Era una nina molt curiosa i inquieta, i tenia molta memòria. Un dia ma mare em cercava pertot i em va acabar trobant dins el rebost, asseguda a un racó. Em va demanar: “Què fas, aquí?”, i jo li dic: “Calla, no em distreguis! Estic escrivint de pensament!”. Com que encara no sabia escriure, ho feia de memòria. Ja veus, són records d’èpoques d’alegria misèria. No érem pobres, però tampoc sobrava res: mai vaig poder demanar capritxos, però mai van faltar els doblers per donar-nos estudis, a mi i al meu germà. Els estudis eren la prioritat.
Va ser pionera a introduir i aplicar a l’escoltisme el mètode Buscarets, que era un mètode “de coeducació de nins i nines en igualtat”.
—Una cosa revolucionària, per a l’època.
—Crec que sí. Jo vaig ser cap de Buscarets durant catorze anys, i això volia dir cap de les diferents unitats d’escoltes, el que en dèiem el clan. Fèiem campaments a l’estiu a indrets com Tivissa o la Vall d’Aran, tots uniformats i amb xiruques, passàvem una calorada. Fèiem escolta activa: jocs, expressió en públic, activitats a la natura... Una educació integral.
És evident que l’educació és el fonament de tot per a aquesta dona que, per una banda, celebra que la seva inconstància l’hagi duta a no casar-se (“si m’hagués cansat de l’home, què n’hauria hagut de fer? Guardar-lo?”, riu), però que per l’altra lamenta que no li permetés acabar els estudis de música:
—No tinc l’esperit de sacrifici que fa falta per dedicar-se de bon de veres a un instrument com el violí. La música no té comparació amb la literatura, pel que fa a exigència: un mal escriptor pot arribar a publicar els seus llibres, però un mal violinista no el voldran enlloc. O vals o no vals.
Formació musical
Li dic que fa l’efecte que, de tota manera, la formació musical sí que ha influït en la seva escriptura. Els seus poemes breus i esmolats estan molt treballats en l’aspecte formal precisament perquè no ho sembli, perquè transmetin una aparença de senzillesa que en realitat és fruit de la sofisticació.
—Sí que hi faig molta de feina, és cert. Fins que sonen com jo vull que sonin, com a mi m’agrada. Quan tenia vint-i-sis anys van morir els meus pares, amb molt poc temps de diferència, i a mi em van diagnosticar una tuberculosi que em va tenir sis mesos dins el llit, i tres anys més de repòs. Després no he tornat a tenir res pus que es pugui considerar greu, i mira que som fumadora... El cas és que va ser en aquesta època que vaig començar a escriure; de fet, encara escric de nit i dins el llit. Tot i que, a mi, el que més m’agrada és llegir, més que escriure. Quan em demanen quines són les meves influències sempre dic: “Totes”. I no només les lectures: també allò que veig, que escolt, que em diuen... Tot. La vida.
—El moment en què la teva poesia ha obtingut reconeixement ha coincidit amb un auge del feminisme.
—Sí. Jo ho he estat sempre, feminista, tot i que una feminista sense etiquetes ni banderes. De fet ma mare ja era feminista, encara que no hagués ni tan sols sentit mai aquesta paraula, i mon pare era un home col·laborador, que entenia bé la igualtat entre dones i homes. Vull dir que ja m’hi van educar, així; jo sempre dic que la meva recepta és cinquanta-cinquanta: cinquanta per cent de drets i deures per als homes i per a les dones. Si ho penses, la societat mallorquina tradicional era molt matriarcal: qui duia el control de les cases eren les dones, les dones tenien poder. I els homes que maltractaven les dones, i no diguem que els aixecaven la mà, eren molt mal vistos, també pels altres homes. Ara veiem una regressió terrible en aquest aspecte, i em sap greu dir que la immigració llatina exerceix una mala influència. També en l’aspecte lingüístic: els negres i els musulmans són molt més oberts a aprendre el català, però els llatinoamericans són molt reacis a integrar-se.
—I els mallorquins? Som putes i consentits?
—Putes i consentits, sí. Molts mallorquins tenen un caràcter apocat, pusil·lànime, d’estar sempre darrere la roca a veure-les venir. I una set de doblers patològica, malaltissa. Això fa que tinguem el turisme que tenim, que converteix Mallorca en el poalet del fems. Sempre parlen d’anar vius, però és una actitud estúpida. Als joves, com diuen els catalans, els deixarem un bon avenir!
—La irreverència és un deure?
—Per mi sí; ja vaig ser reverent massa anys de la meva vida. Mira, a mi em varen detenir una vegada, després del procés de Burgos. Vaig assistir a algunes reunions clandestines i vaig participar a fer uns ciclostils i distribuir-los. Vaig ser detinguda i no vaig acabar a la presó de Yeserías perquè el bisbe d’aleshores, que crec que era en Gual, va intercedir per mi davant el governador civil, que era en Meer, i em van deixar anar. És una història més de les que va viure molta gent en aquell temps i no té importància. Però el que vull dir és que només hi ha una cosa que no puc perdonar a una persona, i és que sigui covarda. Si creus en una cosa, has de ser capaç de defensar-la fins a les darreres conseqüències.
La inconstància, em fa pensar, no està renyida amb la fermesa ni amb la coherència. Ni amb l’humor: “A veure què haurà passat als jutjats mentre xerràvem”, comenta en acomiadar-nos, amb un punt de malícia. I tornam a riure.
