'Antidisturbios': els sindicats policials no tenen raó

La ficció de Movistar+ és menys crítica amb els cossos de seguretat del que pretén

Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen per a Movistar+

En emissió a Movistar+

La sèrie més comentada del moment arrenca amb una seqüència de presentació de personatge que es vol antològica. Els creadors Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen ens introdueixen la protagonista d' Antidisturbios, Laia Urquijo (Vicky Luengo), en un escenari literalment trivial: juga amb la família al popular joc de taula de preguntes i respostes. I a partir d'un fet en aparença anecdòtic se'ns desvela la Laia com una dona d'aparença potser fràgil però actitud determinada que es revolta i es manté ferma contra una corrupció d'arrel patriarcal. Aquesta seqüència, a més, engloba algunes de les estratègies de posada en escena que es repetiran al llarg de la sèrie i que desmarquen Antidistubios dels procedimentals policíacs típics. En lloc d'encadenar escenes de causa/efecte, treballen amb el temps real per covar a foc lent una tensió que es desencadena també amb un ritme propi. L'ús del gran angular i, més endavant, també de la càmera en mà, trenca amb la rigidesa de cert estil televisiu i redunda en un efecte d'intensitat immersiva d'excusa realista. Alhora, permet atorgar més presència dramàtica als intèrprets.

Peña i Sorogoyen han pres apunts dels mestres de la nova ficció televisiva i els apliquen tan bé com saben. Alhora, entronquen amb films seus com Que Dios nos perdone (2016) i El Reino (2018), tots dos thrillers amb vocació d'alta volada tant en l'estètica com en el rerefons polític. Com aquests títols, Antidisturbios es perd en un constant desequilibri entre la pràctica ampul·losa del gènere i les pretensions d'arrelament en la realitat de l'Espanya actual, en aquest voler dir grans coses a partir de situacions quotidianes rodades amb certa altisonància com ja queda palès en l'escena inicial. A Antidisturbios semblen voler compensar la fascinació no confessada per les masculinitats tòxiques que presidia Que Dios nos perdone amb la Laia, aquesta antagonista femenina que investiga el grup d'antidisturbis del títol, un personatge en excés arquetípic forjat a la imatge de tantes protagonistes femenines recents de thrillers internacionals.

D'altra banda, com passava a El Reino, Sorogoyen i Peña dilueixen la suposada crítica als estaments que representen en un covard i massa abstracte “no n'hi ha un pam de net”. La tàctica dels creadors consisteix en, d'una banda, individualitzar les problemàtiques dels antidisturbis i, de l'altra, llançar una acusació general de corrupció cap a les altes esferes. Accions com consumir cocaïna o sobrepassar-se en l'ús de la força es mostren com a defectes particulars dels personatges, totalment al marge de les estratègies oficioses de les forces de seguretat. Els únics ultres que apareixen a la sèrie són a l'altre cantó del cordó policial: la senyora que en una manifestació els acusa de “rojos” (!!!), o els seguidors violents d'un equip de futbol que assolen el centre de Madrid, que per a més inri ni tan sols són espanyols. Antidisturbios no entra en cap moment a denunciar la infiltració de la ultradreta, l'ús de les drogues per passar a l'acció o la tolerància cap a l'excés de violència a la policia. També fa mal la manipulació de les víctimes més invisibilitzades de la violència policial i del sistema, els immigrants sense papers. La utilització de la figura dels manters com a simple dispositiu dramàtic i per arrossegar simpaties cap als antidisturbis mereixeria que hi dediqués un article alguna persona experta en les inèrcies racistes en ficcions que es pretenen progressistes.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF