Annette Hess: “Soc neta d’un nazi i em sento físicament culpable”

Entrevista a l'autora de ‘La casa alemanya’ (EDICIONS 62 / PLANETA)

Després de les atrocitats del règim nazi, la majoria d’alemanys van preferir el silenci. L’avi d’Annette Hess (Hannover, 1967) era un policia alemany destinat a Polònia des del 1939 fins al 1944. Mai va explicar què hi va fer. Hess, que s’ha especialitzat en sèries històriques per a la televisió alemanya ( Weissensee, Ku’damm 56 i Ku’damm 59), s’estrena com a novel·lista amb La casa alemanya, protagonitzada pels Bruhns, una família aparentment corrent que intenta tirar endavant al Frankfurt dels anys seixanta. L’Eva, la filla petita, decideix treballar de traductora als judicis d’Auschwitz en contra de l’opinió dels pares. I comencen a aflorar records enterrats. “Vaig deixar el llibre al meu pare. No va dormir en tota la nit i, molt emocionat, em va donar les gràcies”, diu Hess.

Poques famílies parlen del seu passat nazi, però vostè va decidir endinsar-s’hi del tot escoltant les cintes dels judicis que es van fer a Frankfurt entre el desembre del 1963 i l’agost del 1965.

Des que tenia deu anys, que és quan em vaig assabentar dels crims nazis, que tinc una forta sensació de culpabilitat. Era un tema que em preocupava i no sabia per què me’n sentia tan responsable. No era capaç d’escriure sobre aquest tema per al gran públic o la televisió. Aquestes gravacions es van penjar a internet el 2013 i vaig pensar que això m’obria una porta. I en el procés d’escriure la novel·la em vaig adonar que tot plegat tenia a veure amb la meva família. El meu avi era policia i el van destinar a Polònia del 1939 al 1944. I només buscant a Google ja veus què feia la policia alemanya a Polònia a l’època.

El seu avi no els va explicar mai res?

Ni una paraula. Parlava dels anys 50, quan perseguia lladres. Van fer intents de matar la gent amb gas dins els camions.

Escoltar les veus dels judicis d’Auschwitz

Alemanya, com a país, ¿ha reconegut la seva responsabilitat col·lectiva però no la individual?

No en tinc cap xifra concreta però a la generació dels meus pares era força comú sentir-se culpable. Molta gent també deia que no hi tenia res a veure, però aquesta actitud era mal vista. Nosaltres som els nets. M’he discutit amb amics perquè no entenen per què me’n sento culpable. No puc obligar ningú a sentir-se culpable, però és l’herència que tenim.

Els personatges de la seva novel·la, que són la generació dels fills, ho viuen de manera traumàtica. L’Eva ho vol saber tot mentre que la seva germana gran, l’Annegret, que és infermera, té molts problemes. ¿Per als nets, com vostè, continua sent un trauma?

Sí, es continua vivint de manera traumàtica. Soc neta d’un nazi i em sento físicament culpable. Estic convençuda que els traumes es passen de generació a generació.

Fritz Bauer, el fiscal que va impulsar els judicis de Frankfurt, estava molt sol...

Va trigar deu anys a fer possible el judici, va tenir una campanya en contra perquè era jueu i homosexual, i va rebre amenaces de mort. Tot plegat encara dona més valor a la seva feina.

¿Els judicis de Frankfurt van marcar un abans i un després en la societat alemanya?

Quan es van celebrar, la meva mare tenia uns vint anys i es va casar, va tenir fills... A molta gent, com la meva mare, no li interessava gaire. Potser un 70% o un 75% pensaven que no hi tenien res a veure i no entenien per què se n’havia de tornar a parlar. Després dels judicis, els que pensaven això eren només un 40% o un 45%. Però també hi va haver un cert sensacionalisme. Els joves anaven al judici i hi menjaven crispetes, com si anessin al cinema a veure una pel·lícula de terror. Quan Bauer va veure que el procés agafava aquell rumb, va intentar reconduir-lo convidant-hi personalitats com Hannah Arendt.

El Museu d'Auschwitz demana als turistes que no es facin fotos "frívoles" a les vies del tren per respecte a les víctimes de l'Holocaust

¿Va ser frustrant per als fiscals perquè hi va haver poques condemnes?

Hi va haver indignació perquè es considerava que era poc. Segurament Bauer ja s’ho esperava. Quin càstig pot ser just per a algú que ha matat milers de persones? El seu gran objectiu era que la població alemanya sabés què va passar a Auschwitz. I, en aquest sentit, sí que va tenir èxit.

L’actitud dels acusats era arrogant, no se sentien culpables. Es mofaven dels testimonis.

Al principi del judici, la meitat dels testimonis vivien en llibertat. Quan s’acabava cada sessió, sortien amb la dona a comprar amb tota la tranquil·litat i se n’anaven a casa a dormir.

Com va ser escoltar aquelles cintes?

Hi havia una traductora polonesa, més gran que la meva protagonista. Transmetia tranquil·litat als testimonis, els ajudava. Em va impressionar tant la seva actitud que vaig crear el personatge de l’Eva. I després volia explicar el cas d’una família típica i tòpica d’Alemanya.

Hi ha un moment en què l’Eva comença a recordar i busca un presoner d’Auschwitz. Quan el troba, ell diu: “Venen i esperen que els consolem”. ¿La societat alemanya busca el perdó?

Estic convençuda que busquem que ens consolin, que ens perdonin. De fet, el primer títol que havia pensat era Consol.

“Per combatre la ultradreta cal comprendre les seves pors”

Malgrat tot el que s’ha publicat, hi ha un auge de l’extrema dreta. ¿Ens hem equivocat a l’hora de transmetre la història?

No hem fallat del tot. Potser als que ara tenen 20 anys els hem d’explicar les coses d’una altra manera. Hi ha una senyora de 92 anys, supervivent d’Auschwitz, que va a les escoles i explica la seva experiència cantant rap. Havia tocat en una orquestra.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF