DESPRÉS DE LA BIENNAL DE TEATRE DE VENÈCIA (IV)
Cultura 19/12/2011

Anna Viebrock: la manipulació del temps i l'espai

Juan Carlos Olivares
3 min
A 20th Century Blues (2000), Cristoph Marthaler barrejava en aquest espai d'Anna Viebrock tota la música del segle XX i evocava les contradiccions de l'època amb cantants, actors i ballarins.

Anna Viebrock és una artista amb una mirada incansable. "Cal obrir els ulls i mirar", diu a Venècia, descansant un moment de l'allau d'imatges que registra amb la retina i amb la càmera de fotos. L'escenografia no és un accident professional. A l'Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf, animada per l'exemple del fuster, pintor, escenògraf i mestre Karl Kneidl, va trobar un camí per satisfer l'anhel de col·leccionar llocs i objectes per construir una realitat alternativa que fa del temps una variable escenogràfica. "Un espai concret, un temps imprecís", resumeix Viebrock. Un paradigma que apareix el 1993, l'any en què va viure la brillant trobada amb Christoph Marthaler, un director d'escena que troba la inspiració en l'espai. Després de gairebé dues dècades de col·laboració és impossible discernir qui dels dos fa el primer pas per posar en marxa el "procés de fermentació" -citant Marthaler- que activa la dramatúrgia d'un nou espectacle.

"L'estil no s'inventa, es crea amb els anys, és producte de l'experiència", aclareix Viebrock. Barcelona va descobrir el seu llenguatge teatral en un estat incipient. Al Festival Grec del 1996 es va presentar Murx den Europäer! (1993), el muntatge que comença a desenvolupar el projecte Marthaler-Viebrock. Una "vetllada patriòtica" per explicar l'enfonsament social de la RDA. Aquí ja s'observa el valor del temps i d'una atmosfera premeditadament caduca. "L'Alemanya de l'Est és un temps i un espai molt evocador, amb aquesta estètica d'estar fora de lloc, d'estar atrapat en un espai aliè a l'opulència d'Occident. Un temps i un espai ocupats per persones que són com un record que ha perdut el seu sentit. Però el passat mai desapareix, el passat continua viu en qualsevol present. M'atreuen els espais que funcionen com un marc col·lectiu de la societat. Mons en què intento introduir les empremtes del passat per fer-los més intel·ligibles". També els dissenya tancats per subratllar el realisme i densificar l'atmosfera.

Un espai gastat i autònom

L'estil de l'escenògrafa alemanya es caracteritza, a part de la predilecció que té pels recintes de transició (sales d'espera, vestíbuls, escales, patis, hangars), per crear llocs autònoms la identitat dels quals no està sotmesa a la circumstancial relació amb l'autor, el director o el públic. "M'interessa abonar la sensació que ja han passat coses en aquest lloc, i que continuaran passant un cop acabi l'obra. És l'espai el que genera la història".

Però la realitat que confecciona Viebrock demana sempre una segona lectura per descobrir els detalls que provoquen inquietud en l'espectador. "Encara que els meus treballs estan estrictament basats en el que veig, mai faig còpies. No em dedico a l'hiperrealisme. Puc crear un espai recognoscible, quotidià, documentat, però està al servei del relat, dels fets assenyalats per la dramatúrgia. En realitat, les meves escenografies són ambigües i híbrides. A Katia Kabanova (Salzburg, 1998, Teatre del Liceu, 2002) vaig recórrer a la imatge d'un pati que també era l'interior d'una casa per destacar la feble línia de separació entre el que és públic i el que és privat. A Die Spezialisten (1999) l'escenografia era la suma de diferents mitjans de transport públic. El conjunt era impossible, en canvi cada detall era una reproducció exacta del model real. Sempre hi ha dimensions, relacions, elements que posen de manifest la realitat atrofiada que es troba en permanent estat de pertorbació".

"Quan vaig a presentar un projecte a Marthaler sempre sento una enorme curiositat sobre com la farà servir, així que gairebé sempre li presento propostes que tinguin diversos significats possibles". Viebrock crea mons alternatius per a Marthaler, universos que de vegades hi són abans que el director d'escena imagini un relat que s'adapti a aquest entorn. L'escenografia com a origen.

stats