La diva, el baríton i l'altre

Anna Netrebko, Christopher Maltman i Yusif Eyvazov

Gran Teatre del Liceu. 5 de novembre

La fama d'Anna Netrebko està perfectament justificada, més enllà dels elements superflus i glamurosos que envolten la seva figura, cobejada per teatres d'òpera d'arreu i per marques de productes de luxe. Per damunt de tot, hi ha una cantant i una artista sense fissures, que ha sabut transformar el seu instrument de lírica pura amb els trets propis d'una spinto per abordar les pàgines més exigents de Verdi o dels compositors veristes: en el repertori romàntic italià, la soprano russa no té rival.

Ho va tornar a demostrar en un concert al Liceu que havia penjat el sold out a les taquilles del teatre. Fans incondicionals (i algun friqui) es van rendir a la diva. De fet, Netrebko va cantar poc (tres números en solitari i cinc acompanyada), però quan va fer-ho va excel·lir en totes les propostes d'un programa atractiu. Frases inicials d'àries com Tu che la vanità o els rubati d'O mio babbino caro senten càtedra a mans de la Netrebko, reina d'una nit inoblidable en els annals del Liceu.

Però no va ser l'única: el baríton anglès Christopher Maltman, molt líric –i potser amb un color poc fosc per a algunes de les pàgines que va abordar–, va ser l'altre gran triomfador de la nit, al servei de números com Pietà, rispetto, amore de Macbeth i un Nemico della patria d'Andrea Chénier per treure's el barret, tant per les taules exhibides –Maltman és un excel·lent actor– com per l'emissió i el fraseig immaculats, carregats de tinta expressiva en les àries i en els números de conjunt.

El tercer en discòrdia era el tenor Yusif Eyvazov, marit d'Anna Netrebko i esforçat intèrpret de resultats modestos, tot i que un sector del públic s'entestava a ovacionar una veu impossible, engolada i poc adequada per a un repertori que no escau gens a un cantant senzillament mediocre i que, si no fos per la seva condició de parella de la soprano russa seria contractat a teatres de tercera regional. Els despropòsits van arrencar amb les primeres frases de Già nella notte densa i van arribar al paroxisme amb patètiques interpretacions d'E lucevan le stelle.

L'oblidable prestació d'Eyvazov, per cert, va fer suar tinta al director Denis Vlasenko, pendent tothora de guiar el cantant, tot i que no va evitar una entrada en fals al Vicino a te s'acqueta d'Andrea Chénier. Vlasenko va optar pel broc gros davant d'una orquestra poc subtil, tot i algunes notables prestacions individuals d'alguns faristols solistes.