ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 21/01/2013

Anna Lizaran i el teatre del xiuxiueig

Juan Carlos Olivares
3 min
Anna Lizaran a Dansa d'agost, de Brian Friel, que va dirigir Pere Planella al Teatre Lliure el 1993.

BARCELONAM ilestone . Pedra familiar. Només en anglès adquireix tot el seu significat. Una fita. Un moment assenyalat. La meva primera funció: 1986. Reposició d' Al vostre gust al Teatre Lliure. No cal especificar que és a Gràcia, no n'hi havia d'altre. Un Shakespeare dirigit per Fabià Puigserver. Un gran mirall suspès i un impacte: Anna Lizaran era Rosalina. Seria forçar molt la memòria dir que la recordo. No sabia qui era. Però hi era. Formava part d'una experiència nova que va evolucionar, per una reincidència addictiva, en hàbit imprescindible.

1993. El Lliure altre cop. Només fa uns mesos que el teatre és també una vocació professional. Aquesta vegada sóc convidat a la litúrgia de l'estrena. Pere Planella versiona Dancing at Lughnasa ( Dansa d'agost ), de Brian Friel. La nit va pel camí de l'èxit col·lectiu. Avançada l'obra, Kate Mundy es pren un respir existencial i comença a parlar. La severa germana gran de can Mundy és Anna Lizaran. La veig -o potser ja la imagino- asseguda, el cos cansat, sense rendir encara del tot. La veu clara, ferma, serena. La respiració fluida. Les paraules surten soles, sense un gest d'adorn. Creix una intimitat que em semblava que excloïa la resta de la sala. El rostre canvia lleugerament d'angle i el focus que era protector revela una veta brillant solcant-li la galta. Plorava. No havia deixat de plorar. Sense la traïció de la llum ningú se n'hauria adonat. Descobrir aquesta secreta sinceritat va ser un altre impacte perenne, una revelació: el teatre també és veritat i s'expressa amb la discreció d'un xiuxiueig. Una filigrana d'orfebreria emocional, tan exquisida com les ocultes obres d'art dels rellotgers suïssos.

Des de llavors he buscat el retrobament amb aquesta fita. Anna Lizaran va fixar aquella nit la mesura àuria amb la qual jutjaria totes les altres interpretacions. N'hi va haver d'altres, preuades i úniques, en les últimes dues dècades, però va tornar a ser Anna Lizaran la que ho va invocar de nou amb mestria la temporada passada. Tornava amb L'hort dels cirerers al Lliure de Gràcia -ara sí, convé concretar- després d'un llarg parèntesi obert el 2000 després de clausurar la sala i una etapa.

Quan arriba el moment únic

Som ara al 2011. Benet i Jornet estrena nou text: Dues dones que ballen . Una peça de cambra per a dues actrius. Dirigeix Xavier Albertí. La Lizaran acaba d'abandonar al TNC l'enlluernador personatge de Violet Weston, la bèstia humana d' Agost . Ara interpreta una vella solitària, esquerpa, una misantropa de barri que només sembla reviure quan la decadència física i econòmica li ofereix una última oportunitat per descarregar la seva amargor sobre la dona que la cuida (Alícia Pérez). L'únic amor intacte és el que sent per la seva col·lecció de còmics. I altre cop la sala sembla que s'enfosqueixi, aïlla la gran actriu amb un tènue halo i un zoom empàtic t'arrossega a la tendresa de les seves mans mentre acaricia el paper. I torna a arribar: el moment únic. Crec que aquesta vegada sí que hi ha paraules que acompanyen el gest discret. Però el que és extraordinari és la veritat que desprèn la mirada i el lleu moviment dels dits.

Segur que hi va haver interpretacions i papers més reconeguts i definitius per explicar la seva incomparable carrera. Amb Anna Lizaran passava que després de cada nova obra el públic sortia convençut d'haver vist la millor actriu dramàtica, la millor còmica, la millor tràgica. Gran pallassa, insuperable histriònica, genial intèrpret ascètica. O tot alhora. No és impossible. Només cal recordar el que va fer a Quartet, de Heiner Müller; a Tot esperant Godot , dirigida per Lluís Pasqual. Era Vladimir. La capacitat natural de ser l'actriu adequada per a cada escena, per a cada línia de l'obra, que la va consagrar a Escenes d'una execució . Un pacte entre iguals, entre el personatge i l'actriu, que va treure el més exuberant del seu talent. Un acord de contraprestacions que feia que cada rol semblés tallat a mida per a ella.

Brillant, però res que superi el seu teatre dels murmuris. Era única quan el seu talent es concentrava en una miniatura interpretativa. Els guardo com una col·lecció de valuosos netsukes , aquelles peces d'art tradicional japonès que caben al palmell de la mà.

stats