Anna Gas: "Concebo el llibre com un gratacel en ruïnes: hi ha molta incertesa, inestabilitat, contradicció i malaltia"

Entrevista a l'escriptora catalana, guardonada en els premis Cavall Verd

"La notícia m'arriba en temps estranys, però no per això deixo de sentir-me feliç per rebre aquest premi", deia Anna Gas (1996) en un vídeo en què agraïa el guardó Josep Maria Llompart de poesia, dels premis Cavall Verd atorgats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). L'any passat, l'escriptora catalana va acabar de cursar Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona i ara està estudiant Psicologia. El Premi de Poesia per a Joves Escriptors Joan Duch 2017 li va suposar la publicació del seu primer llibre: Crossa d'aigua (Editorial Fonoll).

Quan notau que es cou aquest llibre?

Doncs es comença a coure a final del 2015 i, sobretot, la primera meitat del 2016, que va ser quan vaig anotar la major part d’idees que després vaig convertir en els poemes. Els poemes, de fet, no els començo a escriure fins al febrer del 2017. Al llarg del procés d’escriptura també van anar sorgint idees noves.

Explicau una mica més sobre Llengua d’àntrax. Què hi podem trobar?

La necessitat de reconstrucció, per exemple. El llibre comença amb una el·lipsi entre els poemes que hi ha al prefaci i els del cos central, la qual cosa provoca desconcert. Per això, el lector necessàriament s’activa i intenta respondre al llarg de la lectura les preguntes “què?”, “qui?” i “per què?”. Hi ha també un joc amb els números que encapçalen els poemes, aparentment atzarosos i desordenats, que afegeixen capes a la pregunta pel sentit. Hi trobem també una veu lírica escindida que altera i confon els temps i les persones verbals, la qual cosa pot apuntar al fet que el jo, en realitat, s’expressa des d’un solipsisme radical. Ho veiem en l’oposició, la paradoxa i el retorn insistent al cos, al llenguatge i a l’altre. Concebo el llibre una mica com un gratacel en ruïnes: hi ha molta incertesa, inestabilitat, contradicció i malaltia.

De quina manera interpel·la el lector?

Això m’és força difícil de dir perquè em costa distanciar-me del que escric i posar-me en la posició del lector i, a més, a cadascú els poemes li diran una cosa diferent, però imagino que l’interpel·la perquè tothom ha conegut alguna vegada l’enderrocament i la indefensió a què t’abandona: el fet d’experimentar com amb la malaltia, la disfunció intrínseca del llenguatge i un munt d’elements que se t’escapen, alguna cosa que pretenies construir ha acabat sent runa incomprensible.

Treballau temàtiques, o són una conseqüència?

Són una conseqüència. Suposo que, com a tothom, em preocupen més uns temes que uns altres. M’obsessionen, m’estiren cap al seu terreny amb insistència i per això em provoquen l’escriptura. Però mai no m’he proposat, de manera racional i serena, “ara escriuré sobre aquest tema”. Perquè m’interessi prou escriure ha de sorgir com una demanda.


Si us poguéssim veure per un foradet, on us trobaríem escrivint aquest llibre?

Va ser un procés lent, més aviat. Vaig deixar reposar les idees que havia recollit durant uns mesos i quan vaig tornar a aquell document disposada a convertir-les en poemes ho vaig poder fer amb distància, cosa que em va permetre també manipular més l’elaboració, pensar bé què volia dir i, sobretot, com ho volia dir. Si em veiéssiu per un foradet, em veuríeu escrivint a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, on estudiava. Sobretot durant classes poc exigents o directament avorrides, però també a la biblioteca. A diverses biblioteques de Barcelona, a la meva habitació o al menjador de casa quan no hi ha ningú, que té molta llum, i a la casa del meu poble familiar, Castellserà, on la tranquil·litat està assegurada.  


Quina relació diríeu que teniu amb el que heu creat anteriorment? 

Penso que té una lleugera relació amb el primer llibre de poemes, Crossa d’aigua, però em sembla que, sobretot, se n’allunya. Hi ha una voluntat d’aprofundir en el tema des d’altres llocs, per exemple des d’un pensament més conscient o elaborat que té a la base l’oposició entre l’ésser humà animal, instintiu, i l’ésser humà lingüístic, que al final és l’únic que podem analitzar —d’aquí ve la tragèdia. L’estructura del volum i el llenguatge també són més complexos —o ho pretenen ser— perquè aquest cop l’artesania ha predominat per sobre de l’espontaneïtat. 


Per què poesia?

També escric narrativa, però amb la poesia sento una exigència que m’atrau molt. Quan faig un poema, escullo cada paraula amb molta cura, cosa que em fa portar a l’extrem el treball sobre el llenguatge, amb la qual cosa m’ho passo molt bé, i alhora poso en marxa el pensament abstracte, on sento que no hi ha límit, que ho puc imaginar tot. Per a mi, la poesia és el terreny on la possibilitat de dir és més vasta i on el concepte de creació significa més fortament que mai. També m’agrada veure com es tradueix finalment allò que volia dir i descobrir com el poema em diu coses que potser jo no havia previst d’entrada. 

Heu crescut prop de la poesia? Amb llibreria a la casa familiar?

No, a casa hi ha un prestatge molt petit per a la literatura, i la poesia, a banda de les lectures obligatòries d’institut dels meus pares, ha estat sempre inexistent. Hi entro en contacte íntim durant el Batxillerat, en part com un acte de rebel·lió contra uns estudis científics que no estava convençuda d’estar cursant.

Què estau llegint ara?

Aquests dies he estat llegint els poemes del llibre Com si de sempre, de Miquel Desclot; la novel·la Aquest deu ser el lloc, de Maggie O’Farrell, i diversos textos de psicologia social per a una assignatura de la universitat que m’agrada força.

Recomanació d'obres per a la quarantena?

Alguns llibres de què he gaudit molt recentment són El sentit d’un final, de Julian Barnes; Franny i Zooey, de Salinger, i com a lectura més lleugera, però molt addictiva i ben travada, recomanaria la saga de novel·les detectivesques de Robert Galbraith, començant per El cant del cucut.

Com l'estau vivint?

Millor del que m’hauria imaginat mai. Estic veient com els dies em passen rapidíssim. Tinc una llista de coses que m’agradaria fer i encara no he tingut temps de fer-ne gaires. És cert que a estones la ment s’envola per viaranys perillosos perquè tenim poc marge d’acció per contrarestar la malenconia, però de tot se n’aprèn. També ens ha mantingut distrets la malaltia: a casa l’hem passada, per sort sense greus complicacions, malgrat l’ensurt.

Com viviu la realitat del món?

Sense ser gens supersticiosa, en certa manera vull veure aquesta pandèmia com si fos un avís del planeta. És un moment idoni per adonar-nos de com funciona el món, perquè tenim l’oportunitat de veure’l una mica més de fora estant, ara que hem aturat parcialment l’alienació en què vivim. Aquests dies veiem discursos disparats cap aquí i cap allà, molts dignes de pel·lícula surrealista, que diuen molt sobre com està organitzat el nostre sistema políticament, econòmicament i ideològicament. Aquesta obligació de parar i pensar sobre com hem construït la societat i les estructures que ens sustenten ens hauria de fer reaccionar per començar a posar la vida en el centre.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF