Cultura 03/10/2018

Aniversari Mompou: a la recerca de les notes essencials

Alexandre Nunes De Oliveira
3 min

GironaAprofitant el 125è aniversari del seu naixement, l’Auditori de Girona reivindica aquesta tardor la figura de Frederic Mompou amb un seguit de recitals, el primer dels quals va tenir lloc el diumenge 30 de setembre a la Sala de Cambra. La veritat és que s’esperava més públic (no només mitja casa) per escoltar la puntillista, misteriosa i sofisticada ‘Música callada’, que molts –començant pel mateix compositor barceloní– consideren la seva obra cabdal.

Al timó, el pianista Josep Colom, també barceloní, del qual ràpidament vam intuir que optava més per un registre cerimonial que no pas per un senzill recital. Molt sobri d’etiqueta, vestia un llarg i monàstic abillament blanc, a l’estil dels misteris d’Eleusis. La narradora Natalia Fernández recitava des de la cabina de so (“per evitar interferències visuals”) extractes del ‘Cántico espiritual’ de Sant Joan de la Creu, que va inspirar Mompou a compondre l’obra. El caràcter hieràtic i ritual podia estranyar d’entrada, però va acabar cobrant sentit: la ‘Música callada’ es detecta com una recerca iniciàtica, un viatge al cor de les notes més essencials, aquelles que s’embrionen amb els misteris fonamentals dels cosmos. Per tant, es tracta d’una música que es pot considerar espiritual o mística, però només de manera global, quan conquereix i disten el seu sentit definitiu.

Curiosament –i també de manera molt elegant– ho fa mitjançant la fragmentació, la fractalitat. Els moviments resulten tendencialment curts, com breus intuïcions o aforismes. Aquesta mena de trencadís de cintil·lacions sonores reclama de l’espectador la total atenció, sinó no s’emprèn el trànsit. Mentre, gaudim de les petites percepcions estètiques: Mompou va escriure els quatre quaderns entre el 1951 i el 1967; no tenia pressa –perquè òbviament no anava d’això–. El ritme és lent, sever, ponderós, predominant les octaves més agudes, tot i que es nota una discreta voluta evolutiva, i el camp gravitacional va girant d’un cert postimpressionisme (vagament a l’estil lúdic i ‘gimnopèdic’ d’Erik Satie) fins a moments d’abstracció més atonal, lleument onírica i espectral, però personalíssima, delicada i gens dodecafònica.

Amb tot, les melodies no es perfilen descriptives ni paisatgístiques, sinó més aviat una ‘música interior’ (relatava el mateix Mompou), que prefigura i/o configura estats d’ànims. En aquest cas, la ‘Música callada’ és, parafrasejant Pessoa, ‘psicogràfica’ –més bé expressionista, teletransportadora, hipnòtica i contemplativa, amb clars efectes temperadors i alleugeridors. Són sonoritats que convoquen, sedueixen i abdueixen. En aquest aspecte, per tant, saludem l’opció de Colom, que en lloc d’afavorir una interpretació subjectivista va triar un tractament més solemne, rigorós, pitagòric: el pianista, fidel i devocional, al servei de la partitura i no a l’inrevés. De fet, ja a l’inici, fent les explicacions pertinents, de format informativa i eloqüent, Colom s’havia revelat un ferm defensor del llegat del compositor.

La veritat és que acaba sorprenent que una obra d’aquesta intencionalitat i integritat no sigui presentada en concert més vegades i que facin falta efemèrides per vindicar-la. El fenomen també es nota en el mercat discogràfic, amb una accentuada multiplicació de noves gravacions a veure llum en els últims mesos, fet que, no obstant això, pot també ser un indicador d’un renovat interès per a Mompou i que les seves creacions parlen ara amb més claredat a un públic creixent. Esperem que, si més no en part, sigui així.

L’homenatge a Frederic Mompou i Dencausse continuarà el 28 d’octubre a L’Auditori: la cita serà amb Sira Hernández, que ens oferirà l’integral de les més populars 'Cançons i danses'.

stats