Aniversari de Brassens, inspiració de la Nova Cançó
El 2011 és l'Any Brassens. Avui fa 90 anys del naixement del cantautor francès que va inspirar -entre molts altres- els creadors de la Nova Cançó catalana. La setmana que ve en farà 30 que va morir.
Barcelona."El pornògraf del fonògraf, el polissó de la cançó". Així es definia Georges Brassens aLe pornographe, cançó editada el 1958 en un treball homònim, el sisè de la seva carrera. Brassens, de qui avui es commemora el 90è aniversari del naixement i la setmana que ve 30 anys de la mort, va renovar la cançó. Tant pel que fa a les lletres, en què atacava la hipocresia de la societat francesa, la religió i les convencions des d'un personal anarquisme, com a la manera d'interpretar-les, gairebé despullades, sovint només acompanyat de la guitarra.
Traduït i versionat per Josep Maria Espinàs -que va enregistrarEspinàs canta Brassensel 1962-, el cantautor francès va servir d'inspiració per fundar Els Setze Jutges i va ser un dels gèrmens de la Nova Cançó. Que l'hagin revisat des del cantautor valencià Paco Ibáñez (Canta Brassens, 2003) al barceloní Loquillo (La mala reputación, 1988), entre molts altres artistes de tot el món pot servir d'exemple de la transversabilitat de la seva obra.
Georges Brassens va néixer el 22 d'octubre del 1921 a Sète, un petit port mediterrani al sud de França, prop de Montpeller. Tot i ser fill d'un maçó anticlerical i d'una catòlica devota, d'origen napolità, Brassens va gaudir d'un bon ambient familiar on es respirava amor per la música, la seva passió des de petit.
Tot i que no va ser un bon estudiant -els seus pares no el van deixar anar al conservatori perquè no treia prou bones notes i mai va aprendre a llegir música-, Brassens de seguida va mostrar interès i aptitud per a la poesia, animat per un professor, Alphonse Bonnafé, que el 1963 es convertiria en el seu primer biògraf.
Als 18 anys marxa al París de la Segona Guerra Mundial, on viu amb la seva tieta. Després d'una petita etapa fent d'obrer a Rénault, Brassens, que no vol generar riquesa a l'ocupació alemanya, es consagra a la poesia: estudia Baudelaire, Verlaine i Victor Hugo, i publica els primers reculls de versos.
Desertor d'un camp alemany
El 1943 és enviat a Alemanya per fer l'STO, el servei de treball obligatori amb què el govern col·laboracionista de Vichy forçava els francesos a fer de mà d'obra per als nazis. Un any després d'arribar al camp de treball rep un permís temporal per anar a França, però Brassens no tornarà mai més al camp. De nou a París, Brassens s'amaga a casa d'un humil matrimoni amic de la seva tieta, Jeanne i Marcel Planche. El cantautor s'hi amagarà fins al final de la guerra, però viurà amb ells 22 anys. Els dedicarà clàssics comLa cane de JeanneiChanson pour l'auvergnant, que exalten les virtuts dels humils.
No serà fins a principis de la dècada dels 50 que Brassens, que inicialment volia vendre les seves cançons a altres cantants, puja als escenaris i enregistra els seus temes, per insistència del director artístic del segell Polydor. Públic i crítica es rendiran als seus peus, tot i que algunes de les seves lletres, àcides i esmolades, no agraden a tothom.
Brassens publicarà 14 discos d'estudi entre 1952 i 1976, any en què actuarà, amb 55 anys, per última vegada al teatre Bobino de París, el primer gran escenari que el va acollir, el 1953. Amb una salut delicada marcada pels problemes de ronyó -va veure el Maig del 68 amb simpatia des d'un llit d'hospital-, Georges Brassens va morir el 29 d'octubre del 1981 als 60 anys. Està enterrat en un cementiri de Sète popularment conegut com el cementiri dels pobres.
