DANSES TRIBALS

Àngel Terron: El secret és la sensibilitat

Doctor en Ciències Químiques, professor de Química Inorgànica a la UIB i poeta

Àngel Terron (Palma, 1953) és doctor en Ciències Químiques, professor de Química Inorgànica a la UIB i autor dels llibres de poesia Iniciació a la Química (Tafal, 1977), Noema (La Musa Decapitada, 1978), Llibre del Mercuri (Llibres del Mall, 1982), Ternari (Llibres del Mall, 1986), De bell nou (Eumo, 1993), Geometria descriptiva (Proa, 1999), Sons nets (Moll, 2004), À mon seul désir (El Tall, 2007) i Els noms del cervell (Ensiola, 2013). Va ser editor, juntament amb Andreu Vidal, de la col·lecció de poesia Tafal (1977-1982) i de la revista Blanc d’Ou (1977-1987), i des de fa alguns mesos, juntament amb Pere Perelló Nomdedéu, programa i organitza recitals de poesia a la llibreria Ideari, a la costa de Can Muntaner de Ciutat. Fins aquí les dades objectives. Si entram en aspectes subjectius, l’obra d’Àngel Terron és una de les molt escasses (no només en català) que, seguint el camí d’alguns dels grans poetes romàntics alemanys i anglesos, gosa poder posar el llenguatge de la poesia i el de la ciència (tan absurdament dissociats i, fins i tot, confrontats) en un diàleg fèrtil. Només per aquesta singularitat la poesia terroniana ocupa un lloc de preeminència dins la literatura catalana actual, però també ho fa el seu sentit del rigor i l’exigència, i la seva capacitat d’anticipació: a l’inrevés d’altres, la seva poesia guanya interès amb els anys o, com apunta ell mateix sense donar-hi més importància, “els meus llibres es llegeixen millor ara que quan varen sortir publicats”. Per això és una magnífica notícia saber que aviat tornen a sortir reeditats els seus tres primers llibres, revisats i corregits, en un volum que es titularà El llibre del Mercuri i que publicarà Lleonard Muntaner Editor el proper mes de febrer. I és digne de menció també el fet que, per a les sessions de poesia a l’Ideari (es duen a terme sempre en dimecres i a les 20 hores, atents a la programació), Àngel Terron cuina una coca en homenatge al poeta o poetes que protagonitzen la vetlada. No es repeteix mai cap coca com no es repeteix cap poeta, i -ho podem dir per comprovació empírica- són boníssimes.

-La coca és la pasta o el companatge?

-Com en la poesia, el secret en una coca és la sensibilitat. Pel que fa a la pasta, m’he acabat decidint per la versió més bàsica: oli, aigua i llevat. De vegades cervesa, però artesanal. I si no és una coca vegana, puc fer servir mantega o un ou. Saïm, segur que no, i tampoc formatge, perquè no em diguin que és una pizza. Això que la pizza és una invenció italiana és una estafa: és una coca com les que feim a tota la Mediterrània. Només que ells hi varen posar formatge i després es va vendre com si fos una cosa única.

-Fas coques pensades per a cada poeta que convidau a l’Ideari. No deixa de ser una innovació.

-[Riu] Sí, són coques innovadores a la manera de Béla Bartók, que construeix el seu sistema compositiu a partir de la música popular tradicional. Va tenir molt d’èxit la coca Josep M. Llompart, que en honor a ell du pebres grocs i vermells per dibuixar les quatres barres, confitura de ceba amb porto per establir la connexió galaicoportuguesa, oli verge de Sóller i el suc d’una mandarina i mitja. També la de colorins; de fet, el nom és coca de colorins feta pel conill. És una coca de festa, clar. S’han de deixar estovar una hora i mitja, col·locar-hi els ingredients per capes (en el cas de la de colorins, els fruits secs s’han de passar per la paella i abocar damunt la coca l’oli que amollen les ametles) i després coure-la al forn a 200 graus durant una hora, partint del forn a 0 graus. Si ja està a 200 graus, amb mitja hora deu bastar.

-Com sorgeixen, aquests recitals a la llibreria Ideari?

-Són una mica els hereus dels recitals que ja fèiem al bar Es Pinzell, del carrer de les Caputxines, durant una partida d’anys. Allò ho dúiem entre Carles Rebassa, Pere Perelló Nomdedéu, Pep Lladó i jo mateix. Ara Es Pinzell és una cocteleria per a estrangers o per a encontres entre putes i senyors. El cas és que cercava un altre local per poder fer-hi una cosa semblant, però no trobava res que m’acabàs de convèncer. Fins que per atzar vaig topar amb una llibreria de vell amb un baret, que va resultar ser l’Ideari. Ens vàrem posar d’acord amb Lluís Jaume, el llibreter, i les sessions les duim entre Pere Perelló, jo mateix i Jaume Munar, que no pot venir mai però que hi és. El dia que vingui Jaume Munar faré una coca poblera, amb sobrassada i xocolata. I el dia que vingui Joan Perelló, una coca de Campos, amb algun derivat de llet -que no sigui formatge- i tàperes. És impressionant, per cert, la feinada que ha fet Joan Perelló com a escriptor en aquests darrers anys. Fa temps va escriure una novel·la molt bona, que pareixia de Nathalie Sarraute. No la va publicar, però era boníssima.

-T’agraden les novel·les de Nathalie Sarraute.

-Jo dic que no llegesc novel·les, però és mentida. Ara passa una cosa que no passava a la meva generació, i és que hi ha moltes dones joves que escriuen molt bé. Poesia, vull dir. A la meva generació hi havia dones que escrivien molt bé, però feien novel·la. En poesia hi havia Maria-Mercè Marçal i Teresa d’Arenys, però diria que no n’hi havia més. Ara són moltes, i és una gran notícia.

-Aviat publicaràs El llibre del Mercuri, que recull els teus tres primers llibres: Iniciació a la Química, Llibre del Mercuri i Ternari. A la vegada, tots tres formen un sol conjunt...

-Sí, ho publica Maria Muntaner a Lleonard Muntaner Editor, i això em fa molta il·lusió. I sí que els tres llibres formen un conjunt, com dius, o una trilogia, en què la idea que els uneix és la iniciació a la ciència. De fet, els llibres que he publicat fins ara van així: tres llibres científics, tres llibres lírics o seculars i tres dietaris, i parl de dietaris en el sentit d’intentar escriure una explicació d’un mateix. Aquest es pot considerar el primer volum de la meva obra completa. Hi he afegit un pròleg, que he titulat ‘Salutació al lector’, on explic que he fet amb aquests poemes una feina de restauració, com quan es restaura una basílica romànica: es tracta de repicar per fer net, de treure la brutor.

-Reescriptura?

-No, no: repicar, tornar a picar. He tret molts possessius, que ara em feien mal d’ulls. Això t’obliga a cercar un adjectiu per substituir el possessiu que treus, per no rompre el ritme dels versos: per molt jazzística que sigui l’escriptura, si n’alteres el ritme tot el poema cau. Per exemple, on deia “la seva fragilitat” ara diu “l’extrema fragilitat”. Tornar a picar és un exercici d’humilitat que recoman de fer a tothom, quan ja han passat vint anys, o deu o quinze, de la publicació dels poemes. Per altra banda, qui sigui de l’IEC que ha canviat la grafia d’alguns termes científics (com ara neon, argon, xirgon per neó, argó i xirgó ), he de dir que el penjaria, i no del cap. Són termes grecs, com sabia bé Pompeu Fabra, que sabia química. Canviar-ho em sembla una equivocació. A Iniciació a la Química vaig haver d’inventar paraules, perquè no hi eren en català: espacial, per exemple, que vaig estar dubtant si escriure espaial. Em vaig decidir per espacial i ha acabat sent la normativa, tanta sort. En els anys setanta encara hi havia poca terminologia científica en català, i la poca que hi havia era gràcies a Fabra. Per mi, el país d’un escriptor és el diccionari Alcover-Moll, que jo li dic l’Alcover-Moll-Sanchis Guarner.

-Als polítics els agrada deixar empremta fent lleis, i als lingüistes, fent canvis a la gramàtica.

-Fa uns anys varen canviar l’ortografia de l’alemany i, al cap de pocs dies, el Frankfurter Allgemeine va tornar a l’antiga, perquè amb la nova no s’entenien els textos. Per molt que m’ho expliquin, jo necessit els accents diacrítics per diferenciar “moltes il·lusions” de “mòltes il·lusions”.

-Segurament el filòleg no pensa en termes poètics i li costa concebre que les il·lusions puguin quedar mòltes.

-Idò de vegades hi queden, i ben mòltes. En el meu cas, és el poeta el que fa el químic: by natural piety, per pietat natural, com deia Wordsworth. I el fet de decidir-me a escriure en català el dec a Gabriel Ferrater, que fa en català la mateixa operació que Luis Cernuda en castellà: introduir la lírica anglosaxona moderna i els seus models. Aquests tres llibres primers no s’entenen sense Ferrater, Goethe i el De rerum natura de Lucreci. També hi són de Las siete moradas de Santa Teresa o el jardí dels ocells de la mística suf. A Iniciació a la Química, he indicat de manera explícita els referents que no apareixien a la primera edició: Josep Sureda i Blanes, Bernat Metge, Ramon Llull. Es tracta de l’observació i l’estudi de la natura per intentar entendre el que és transcendent, de la unió entre ciència i espiritualitat. La veritat és que estic molt il·lusionat amb aquest volum.

Ingredients per fer la Coca Josep Maria Llompart: 

-  Farina d’espelta
- 40 fulles de romaní de flor blanca (si és blava, no passa res)
- 100 ml d’oli verge de Sóller
- 150 ml de cervesa trapense o Chimay
- Confitura de ceba amb porto
- Pebres grocs i vermells (fent el dibuix de les quatre barres), trempats amb oli verge, sal, pebre bo, all, julivert i el suc d’una mandarina i mitja. 

Ingredients per fer la Coca de Colorins feta pel conill (coca de festa): 

- 100 ml d’oli verge
- 150 ml d’aigua
- Llevat
- Espinacs i créixens
(a la base)
- 30 grams d’ametla crua (passades per la paella amb oli verge i una mescla de panses, pinyons, dàtils sense pinyol i albercocs secs)
- Tomàtigues seques
- Carabassat o fruita dolça

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF