FILOSOFIA
Cultura 02/10/2020

Amors filosòfics (I)

S'enamoren els pensadors?

Miquel àngel Ballester
5 min
Amors filosòfics (I)

Històricament, els filòsofs han tingut por d’enamorar-se, perquè han cregut que l’amor i els vincles afectius els podien desviar de la seva tasca principal de pensar la realitat. Això no vol dir que no s’enamorassin, sinó que evitaren comprometre’s. Dins aquest grup de pensadors que visqueren en solitud, destaquen especialment Heràclit, Plató, Aristòtil, Descartes, Spinoza i Kant. Hi ha un altre grup de filòsofs, els il·lustrats, que decidiren experimentar la seva filosofia de la llibertat a través de relacions apassionades i múltiples. Les fonts bibliogràfiques consultades per reproduir els episodis d’amor relatats a continuació són biogràfiques i epistolars, i, en algun cas, són testimonis indirectes aportats per autors secundaris. És un recorregut per diversos amors filosòfics, que s’inicia amb una història d’amor que intenta desacreditar Aristòtil.

A la Baixa Edat Mitjana, Aristòtil era admirat per la seva obra, i censurat per la condició d’home pagà i politeista. En aquest context, el varen convertir en protagonista involuntari d’una humiliant història d’amor amb una cortesana oriental, potser per traslladar al poble una lliçó moralitzant en contra dels perills associats al desig eròtic. Segons la versió més antiga de la història, Aristòtil és testimoni de l’enamorament foll del seu deixeble Alexandre Magne cap a una cortesana índia, anomenada Fil·lis. Aristòtil desaconsella a Alexandre que continuï amb aquesta relació, preocupat pel desinterès que pot provocar en les campanyes militars i les obligacions d’un home d’estat. Quan Fil·lis s’assabenta de la maniobra del filòsof, es venja seduint-lo i aconseguint que es deixi muntar sobre la seva esquena com un cavall i la passegi a quatre grapes pels jardins de palau. Alexandre, convocat per Fil·lis, observa l’escena ridícula i demana explicacions al seu mestre. Aristòtil li respon sàviament que si l’amor ha pogut confondre un vell filòsof com ell, amb més motiu ell que és més jove n’ha de desconfiar.

Els comentaristes de Descartes recorden que en alguna ocasió va justificar el seu celibat afirmant que no havia conegut cap dona tan bella com la veritat; això no obstant, va sentir gran disposició per la princesa Elisabet de Bohèmia i la reina Cristina de Suècia i fins i tot va tenir una relació amorosa amb Helena Jans, una serventa, amb la qual va tenir una filla, Francine. Probablement, els prejudicis de classe influïren que no arribàs a casar-s’hi.

Viure en solitud

La llista de filòsofs que assoliren la immortalitat sense recórrer a tenir descendència, apel·lant exclusivament a les seves idees, continua amb Spinoza. Spinoza va viure en solitud, després d’haver conegut, durant els anys de formació, la desil·lusió d’un amor efímer i no correspost per Clara Maria, una jove alemanya culta, filla del seu mestre. Clara Maria s’acabà casant amb un hamburguès ric, jove i atractiu. D’aquesta manera, Spinoza va tastar ben aviat la cara més amarga del desig, aquella que el vincula amb el dolor i la frustració de la insatisfacció i el desengany. Potser la consciència de la dificultat d’estimar i ser estimat el va animar a cercar la felicitat i el benestar a través d’altres mitjans més estoics, com ara la tranquil·litat d’ànim i la impertorbabilitat que sorgeixen del control de les pròpies emocions.

És el moment de parlar ja d’amors il·lustrats, de l’admirat Voltaire, defensor de la tolerància, la pau i la llibertat, i el seu amor per una de les dones més brillants de l’època, la marquesa de Chatelet, matemàtica, física i traductora de Newton. Per a Voltaire serà Emile. Entre Voltaire i Emile es produeix una relació amorosa i també intel·lectual, en la qual s’interposen terceres persones, l’emperador Frederic el Gran i la neboda del mateix Voltaire, Dennis. L’escriptora britànica Nancy Mitford fa una ressenya novel·lada d’aquest amor a Voltaire enamorado (Duomo, 2012) i anteriorment, Fernando Savater, un apassionat volterià, recreà aquesta relació a El jardín de las dudas (Planeta, 1993), simulant un intercanvi epistolar entre un Voltaire ancià i una dama francesa resident a Espanya. Diderot, una altra de les figures principals de la Il·lustració, practica la doble moral, es contradiu, abandonant les idees liberals que defensa en les relacions amb les dones a la seva vida privada. Públicament, critica la família, el matrimoni i la fidelitat, però en la seva privadesa, impedeix a la seva dona que tingui amants com ell, prohibeix a la seva filla que es casi lliurement i retreu al seu pare la fugida amb una amant. Dels amors de Diderot es podria afegir que estava molt enamorat de la seva pròpia filla Angèlica, que es va casar amb Anne-Antoinette Champion, amb qui discutia sovint i per això, l’anomenava, socràticament, “la meva Xantipa”. La seva llista d’infidelitats és llarga. Va mantenir una relació amb l’escriptora Madeleine de Puisieux, però el seu gran amor va ser Sophie Volland. Es conta també que va mantenir una relació més que amistosa amb la tsarina Caterina II de Rússia. Aquesta breu incursió en la Il·lustració es tanca amb la vida antiil·lustrada de Rousseau, qui va demostrar poca humanitat abandonant en un hospici els cinc fills que va tenir amb Therese Levasseur, i una gran despreocupació per seguir els preceptes sobre l’educació dels infants que recomanava a l’ Emili.

Castedat i celibat

Kant se situa a les antípodes dels companys il·lustrats, proporcionant un testimoni singular de castedat i celibat. La seva vida sexual va ser inexistent, coherent amb el rigorisme moral i l’actitud puritana adoptada. Kant mai no es va enamorar, ni tingué cap amant ni estigué casat. Potser va voler donar testimoni que la filosofia i les seves obres per si mateixes ja eren suficient descendència, i que l’herència filosòfica era la manera més bella i sublim de donar sentit a la vida i perdurar en la història. Potser es va espantar de l’animalitat de l’amor apassionat, del risc que suposava per a l’autonomia i la llibertat personals entregar-se a algú altre de manera absoluta. La solució per humanitzar l’amor va ser el matrimoni, entès com un contracte legal.

Aquests relats d’amor i filosofia tenen un nou episodi amb Hegel i la seva amant Christiana Burkhardt, esposa abandonada, amb qui va tenir un fill il·legítim, Ludwig, que va ser criat inicialment per Sofia Bohm, directora d’una residència de menors. Més endavant, es va casar amb Marie von Tucker, filla d’una família rica de Nuremberg, amb la que va tenir dos fills i una filla que va morir poc temps després de néixer. Quan Hegel va tenir una certa estabilitat econòmica va poder acollir Ludwig a la llar familiar. Es veu que Christiana no es va oblidar mai de Hegel i es va interposar en el seu matrimoni, amb la idea de destruir-lo. Sembla que Hegel va evitar l’escàndol comprant el silenci de l’amant. Malauradament, Ludwig va tenir una vida curta i infeliç, i morí probablement de malària, al servei de l’exèrcit holandès, sense haver-se adaptat a la nova família, enfrontat amb el seu pare i sense sentir-se gaire estimat. A vegades, els amors filosòfics acaben en tragèdia.

stats