Barcelona

Álex de la Iglesia: “No ets un catòlic de veritat si no creus en el dimoni”

El director basc estrena a Sitges el seu retorn al terror satànic, la sèrie '30 monedas'

Álex de la Iglesia encara no ha perdut la fe. La fe en el dimoni, s'entén. Ell va dirigir el 1995 la pel·lícula de terror satànic més emblemàtica del cinema espanyol, El día de la bestia, però no havia tornat a trepitjar el gènere fins que HBO li ha produït la sèrie 30 monedas, que acaba de presentar el seu pilot al Festival de Sitges. La història, que gira al voltant d'un antic exorcista del Vaticà i les trenta monedes que va rebre Judes a canvi de trair Jesús, li voltava pel cap al director des de l'època d' El día de la bestia. “No és un retorn a l'esperit d'aquell film perquè no l'he abandonat mai”, assegura De la Iglesia. “La sèrie parla molt de la fe i la religió, i això forma part de la nostra cultura, ho portem a dins perquè hem nascut amb la por, el pecat, el bé i el mal”.

A 30 monedas, Eduard Fernández, Megan Montaner i Miguel Ángel Silvestre interpreten, respectivament, el mossèn, la veterinària i l'alcalde d'un poble en què una vaca ha parit una criatura humana, tot i que aviat es veurà que d'humana en té ben poc. Una Carmen Machi posseïda pel dimoni i l'instint maternal completa el càsting d'un primer episodi amb totes les virtuts i defectes del cinema d'Álex de la Iglesia: irregular en el guió –escrit com sempre amb Jorge Guerricaechevarría–, la narració i el disseny de personatges –Silvestre encara no sap si està fent comèdia o drama– però amb escenes impecables com el robatori que serveix de pròleg i una manera d'entendre el gènere fantàstic desacomplexada i hedonista. “He volgut abordar el gènere de terror com ho fan John Carpenter, William Friedkin o Larry Cohen, és a dir, sense por”, diu el director.

La referència a Friedkin fa pensar en L'exorcista, una pel·lícula que ja projectava la seva ombra sobre El día de la bestia i que De la Iglesia reconeix que el va marcar de jove. “Vaig anar a missa tres dies seguits després de veure-la”, recorda. Tot i admetre que fa “un centenar d'anys” que no es confessa, el director es defineix com a catòlic no practicant o, més ben dit, “ateu a l'hora de treballar i creient a l'hora de somiar”. “En el dia a dia es fa difícil creure, però m'agrada molt que la catòlica sigui l'única religió que estima el pecador”, assenyala. També s'identifica amb la frase de Buñuel “soc ateu, gràcies a Deu” i, sobretot, reconeix la potència que l'imaginari religiós ofereix per al cinema de terror. “El més fascinant de la religió és que l'única manera d'entrar en el club és reconèixer l'existència del dimoni. No ets un catòlic de veritat si no creus en el dimoni”.

Els conflictes interns de De la Iglesia són en el fons un eco dels que a 30 monedas té el mossèn interpretat per un Eduard Fernández a qui el director basc ha fet posar-se en forma per donar vida a un religiós contradictori, boxejador i amb un arsenal d'armes amagades a la sagristia. “Tenim la imatge del mossèn com un paio tou de dits carnosos, així que em fa molta gràcia que de cop sigui un paio fort, amb un passat a la presó, armat... Com Álex Angulo a El día de la bestia. I ell aconsegueix que l'espectador es cregui que és un boxejador modificant el cos, la veu i l'actitud”. Si les coses van bé, la sèrie tindrà tres temporades i l'equip ja treballa en la segona. A De la Iglesia se'l veu entusiasmat amb el projecte, i promet que després del pilot la sèrie no només manté el nivell sinó que el millora. “Hi ha quatre o cinc episodis millors que aquest”, afirma. “I crec que els dos últims episodis són el millor que he fet a la vida”.

Més simpatia pel dimoni i el Cronenberg 2.0

El dimoni també fa de les seves en una de les pel·lícules més sòlides que s'han vist a la secció oficial del festival, The dark and the wicked, una història fosca com la nit més negra en què un esperit malvat es dedica a jugar amb les ments dels membres d'una família reunida a la seva granja per acomiadar-se del patriarca, molt malalt. Bryan Bertino filma el malson d'aquesta bona gent amb molta empatia però sense cap misericòrdia, i deixa en l'espectador una angúnia que pot arruïnar-te el millor dia. L'altre títol de la competició que ha causat bona impressió és Possessor, d'un Brandon Cronenberg més inspirat que en el seu debut, Antiviral, que aquí filma amb elegància i fredor la història d'una assassina que implanta la seva identitat sobre altres persones i les utilitza per matar les seves víctimes. Al fill de David Cronenberg, però, el que li interessa no és tant l'aspecte criminal com el procés de suplantació. I la idea de fons, que ment i cos no es poden dissociar, no desentonaria gens en una pel·lícula del seu pare. Ves que Brandon no sigui el primer Cronenberg en guanyar el premi a la millor pel·lícula de Sitges.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF