MÚSICA
Cultura 30/11/2012

Alejandro Sanz, massa aparatós per al Palau de la Música

Xavier Cervantes
2 min
Alejandro Sanz, dimecres al Palau de la Música.

Alejandro Sanz tanca demà un sèrie de tres concerts al Palau de la Música que es va obrir dimecres amb tot venut. En la primera actuació, Sanz va voler regalar la proximitat que no pot oferir en els pavellons esportius, però va oblidar adaptar-se a l'espai. Tocar al Palau no és el mateix que fer-ho al Sant Jordi. És distint, que diria el cantant madrileny. Per exemple, no cal potenciar el so d'una banda d'una desena de músics, amb tres guitarres, dos teclats i un piano, com si fossin en un estadi olímpic. Tampoc cal un joc de llums tan espectacular i alhora tan hostil amb els ulls de la gent que ocupava la platea. Massa elements fora de mida. També és cert que en els concerts de Sanz tot és aparatós i fora de mida. Segurament ell mateix és conscient que no pot fer res que no sigui el que fa massa anys que repeteix amb èxit: interpretar cançons que el públic canta vers a vers. Potser per això omple l'espai de volum i de riffs gairebé heavies , perquè la música pugui batre el clam dels espectadors.

Al Palau, Sanz va organitzar el repertori amb l'eficàcia habitual. Primer tres peces del nou disc, La música no se toca . Després va combinar medleys per treure's de sobre cançons abans d'enfilar una segona part camí de l'èxtasi, amb el públic dret sobretot a partir de Cuando nadie me ve (dedicada a Eros Ramazzotti, present al Palau). Era el moment de peces com Mi soledad y yo i Corazón partío , cançons que perden la capacitat d'emocionar sepultades per la cridòria d'un públic que només va reduir els decibels de l'entusiasme i els aplaudiments quan Sanz va dedicar Mi marciana a la seva dona.

stats